Henrik Ibsen

 

UN ENEMIC DEL POBLE

Henrik Ibsen – August Strindberg TEATRE

Ed. 62 MOLU 47. Barna. 1985

 

Personatges

 

Doctor TOMAS STOCKMANN

Sra. KATRINA STOCKMANN, la seva dona

PETRA, llur filla. Mestra

ELIF i MORTEN dos fills

PETER STOCKMANN, germà del doctor i Batlle

MORTEN KILL pare adoptiu de  Katrina. Sogre del doctor.

HOVSTAD, director del diari

BILLING, reporter

ASLAKSEN, impressor, moderat

ESVALOTADORS

 

Acció: ciutat del sud de Noruega.

 

ACTE I

Un balneari. la mestressa dóna sopar a un ressagat i conversa amb
clients i amics. Arriba el seu home, el doctor que està esperant una carta. El
seu germà és el batlle i es denota gelós del seu progrés. L’editor del diari
local demana al doctor el permís per publicar un antic article, però el doctor
li diu que cal esperar el contingut de la carta que espera. Es parla de la nova
construcció d’un balneari on el batlle i tot el poble hi tenen dipositades les
esperances de ressorgiment de la població. El batlle, germà del doctor i gelós
es fa part seva la idea de la nova obra. Finalment arriba la carta, quan el
germà és fora i el doctor comunica als clients que unes anàlisis que va
encarregar demostren que les aigües del nou balneari estan contaminades i
produeixen el tifus. Decideixen comunicar-ho a les forces vies.

 

ACTE II

El doctor rep carta de retorn del seu germà batlle sobre la notificació
de les anàlisis. Mentre el sogre del doctor li retreu que li hagi fet aquesta
mala passada al seu germà batlle. En veure arribar el director del rotatiu
sospita una conspiració i se’n va. El periodista ve amb el representant de la
burgesia que està d’acord amb fer pública la notícia i donar el suport de la
seva classe al doctor. Un cop marxa el burgès, el periodista el titlla de ronso
i lent i ambigu, gens propens als canvis. Li demana permís per publicar la
notícia però el doctor el fa esperar el resultat de parlar de nou amb el seu
germà. Quan arriba aquest l’intenta treure del cap de fer-ho públic. Massa tard
perquè ho sap massa gent. Però els arguments en contra són: massa diners,
desprestigi. Sobretot pel batlle que ha mirat sempre per la comunitat i pel seu
germà, sempre, però, en benefici propi i, no se n’amaga. Apunta conseqüències
greus per la família del doctor. El titlla d’arrauxat amb la dèria de
publicar-ho tot. L’amenaça en acomiadar-lo, tot i que reconeix que el metge va
tenir la idea primigènia, abans que ningú. Ells varen canviar-ne el traçat
original de la captació d’on ara venen els problemes. El germà surt. Les dones
de la casa ho han sentit i la muller del doctor el vol fer reconsiderar ja que
perjudicarà tota la família. la seva filla, que és mestra, el recolza. La dona
li recorda el malviure en la pobresa i que pensi en els seus fills petits. Ell
es tanca al despatx dient-li que precisament vol mirar-los sense abaixar
l’esguard. La dona plora. La filla se n’enorgulleix mentre fa callar els petits
que volen saber què passa.

 

ACTE III

Redacció del diari. Els periodistes entusiasmats en publicar l’article.
Arriba el doctor i els esperona. Entre ells, però n’hi ha un de més ponderat.
Els diu que no cal fer tan d’enrenou. Resulta que és un treballador però manté
el diari de paper i tinta. Marxa el doctor. Els periodistes debaten les
limitacions d’atacar el poder local per ser el més immediat, de com se
n’obtenen beneficis propers. Tots els periodistes n’esperaven càrrecs. Es posen
a la feina. Arriba la filla del doctor, Petra. Els havia de traduir un llibre
de l’anglès però ve a tornar-lo perquè no s’adiu amb el que representa el
diari. Parla d’una providència que ajuda els justos i això li sembla fals.
Entén que volen agraciar el seu pare per qui és. Petra se’n va indignada.

Arriba l’alcalde. Notifica els periodistes que les despeses de la
modificació les hauran de sufragar els petits contribuents. Ells s’indignen.
Torna el doctor i amaguen l’alcalde. Ve a veure les galarades però li diuen que
haurà de tornar més tard. Ell, abans de marxar, els diu que si la gent el troba
desinteressat i preocupat pel poble que no se li faci cap homenatge. Arriba la
seva dona li diu que no ho faci que té criatures i que el trauran de la feina.
De cop el doctor veu el barret i la vara del seu germà, l’alcalde, se’l posa i
va a l’habitació on el tenen amagat. Entre el batlle darrera seu, reclamant-li
els objectes pel que representen davant la societat. El doctor manifesta que un
cop surti la publicació ja no li retrà respecte sinó a ell i la veritat. El seu
germà fa pronunciar-se els redactors i tots se’n van retraient. Diuen que
finalment publicaran una nota de l’alcalde. El doctor reclama el seu article i
li tornen. La seva dona ara s’indigna de que se li posin en contra i manifesta
fer-li costat a partir d’ara. El doctor comenta que ho esbombarà per la ciutat.
Els altres li diuen que no l’escoltarà ningú i el prendran per boig. El seu
germà l’alcalde diu que fins i tot la seva dona se n’ha tornat.

 

ACTE IV

Uns rebentadors d’actes esperen la xerrada del doctor. Diuen que va
contra l’alcalde, com informava el diari. Entra el doctor. Saluda la seva
família. Del públic unes veus reclamen abans de res un moderador. El metge
exclama que només vol llegir un paper. Més veus disperses. El batlle diu que la
majoria sembla exigir-ho. Trien el redactor moderat i el primer que fa és
cridar l’alcalde. Un i altre van desprestigiant les anàlisis del doctor pel bé
públic i del propi doctor. Finalment el doctor pot explicar-los les seves
vivències i que es pensava que els pobres eren la podridura que es vanagloriava
del pestilent balneari. Crits del públic. Hi ha un borratxo que vol parlar però
el treuen repetidament. El doctor confessa que molt pitjors que aquells eren la
majoria inamovible, la que ens roba la llibertat de poder dir la veritat. Es
convindrà que la majoria són estúpids i una minoria són els savis però que el
poder rau en la majoria i la raó en la minoria. Li repliquen que la majoria
accepta les veritats segures i admeses. El metge replica que la majoria no
estan preparats i que tots van a remolc de la majoria. Que la majoria sigui dipositària
de la llibertat i la moral. El consideren que vol enfonsar la societat i per
tant deu ser un enemic de la societat. Decideixen per votacions declarar-lo
enemic. Paper blau que no. Paper blanc sí. Surt que sí. El doctor i els seus
se’n van. Gran xivarri.

 

ACTE V

Els han tirat pedres a casa. Trencat els vidres. Els fan fora. Parlen
d’anar al nou món. Però a tot arreu serà igual. Petra, la filla, també ha estat
despatxada de l’escola. Arriba el capità, un amic que els ha de dur en vaixell.
L’han despatxat, també. Arriba l’alcalde li porta una carta d’acomiadament. Com
els anteriors s’al·lega que s’ha fet a contracor. Sense revoltar-se, però li
notifica que el seu sogre ha deixat als seus fill la seva fortuna. El doctor
afegeix que està content perquè tindran la vida assegurada. Aleshores,
l’alcalde, el germà li diu que per això ha fet tot aquell enrenou, per
aconseguir que el vell es vengés així del poble, ja que és un ressentit, i
surt. Arriba el sogre. Porta accions que ha comprat del balneari per tenir
collat el gendre ja que són la dot de la seva filla i néts. Arriben els
periodistes li diuen al doctor que els havia d’haver avisat d’aquella jugada.
Ell no ho entén. Que desprestigiat el balneari les accions baixarien i les faria
comprar pel sogre. Per tant posen a la seva disposició el diari. Ell
s’enfurisma i els va darrera per picar-los amb un paraigua. Veu la família i el
capità. Els diu que es quedarà i que farà veure com: els liberals són els
enemics més grans de l’home lliure, que els partits polítics es campen veritats
i que l’oportunisme capgira la moral i la llibertat. Planeja fer classes a casa
als seus fills i ensenyar-los a foragitar els llops que escampa la societat. En
confidència els diu que acaba de descobrir la major veritat: que l’home més
fort és el que està més sol.

 

TELÓ

 

EPS.-


Normal
0
21

PEER GYNT

Traducció: Ventura Gassol i Joan Puig i Ferreter

Ed. Barcino núm. 126. Barna. 1936

 

ACTE I

Peer i Aase, la seva mare. La mare li
retreu que sempre està empescant-se històries i ell la vol enredar amb una
blava per excusar-se de no haver vingut. Ella n’està farta. Ell li promet que
anirà a declarar-se al pare d’Íngrid promesa amb un altre que li ha passat
davant. La vella mare no el creu. Ell d’un plegat, l’enfila a la teulada i se’n
va. Passa gent i no li fan cas.

Peer al camí de ca l’Íngrid. Dubta si
seguir. S’amaga. Passen convidats a les noces de la noia i sent com es burlen d’ell
i la seva mare, però no fa res. S’estira i mirant els núvols somnia que és un
cavaller pretès per totes. És desvetllat pel ferrer que passa amb altres. Se’n
burla, també, de com ha perdut Íngrid. El noi vol marxar ben lluny però s’hi
repensa i enfila el camí que els altres han seguit.

La festa. El nuvi diu que la núvia plora i
s’ha tancat al graner. El seu pare el titlla d’imbècil. Tothom balla. En veure
arribar Peer diuen que ara sí es divertiran. Cap vol ballar amb ell. Entra
Solveig. Són forasters. Peer demana al seu pare per ballar amb la noia. El pare
hi consen però primer hauran de saludar els hostes. Peer es fixa amb Solveig.
Al cap de poc la noia torna i li diu si era ell que volia ballar. Quan sap qui
és fuig. Els altres el fan beure i els explica com posà el diable dins d’una
avellana corcada i li dugué al ferrer perquè l’esclafés, però el dimoni, en
fugir, ho féu petar tot i el ferrer quedà amb les mans cremades. Els diu que
passarà volant per damunt dels seus caps. Tots se’n foten i es dispersen
titllant-lo de boig. El nuvi li demana ajut per treure la núvia del graner.
Passa Solveig ell hi vol ballar però ella el refusa per la fama que té. Ell
replica que són una colla de missaires i que vindrà quan dormi i li traurà
sang. Ella fuig. El nuvi torna i li diu que li darà una vaca si l’ajuda. Hi
van. Arriba la mare amb un garrot per picar-lo. Li diuen que el ferrer de bon
grat l’ajudarà. Ella llavors el defensa. El nuvi torna i els fa mirar amunt.
Tots veuen Peer duent la núvia “com  una
vedella”. Tenen por que no es trenqui el cap.

 

ACTE II

Íngrid i Peer discuteixen. Ella se li
ofereix. Ell la rebutja perquè no és aquella que vol. Ella se’n va i diu que es
venjarà.

La mare de Peer amb Solveig i els seus
cerquen el noi. La dona explica que el seu home era un begut i per passar les
penes ella i el fill es dedicaven a explicar-se rondalles. No podia imaginar-se
que li omplirien el cap. El busquen endebades. Solveig li diu que li’n expliqui
més coses. Aase diu que se’n cansaria. La noia replica que abans seria ella de
contar que ella d’escoltar-la.

Peer fuig. Veu com tots l’encalcen.
Decideix fugir i deixar-se de contalles. Veu una àliga. Voldria, com ella,
poder fugir. Es gira i veu una dona verda. Ell la vol conquerir. Li diu que és
fill de reis. Ella ho és del rei llegendari Dovre. Ara un, adés l’altre van
gloriant els pares respectius. Ella l’abraça. Diu que estan fets un per
l’altre. Ell diu com dues sabates. Ella crida el seu corcell i entra un porc
senglar gegantí. Peer el cavalca i hi asseu la noia. Surten contents. Ella diu
que feia un moment estava tan trista…

El castell de vell Dovre. Follets i
bruixes. Volen menjar-se aquell que ha seduït la princesa. Després el rei vol
convertir-lo en un d’ells. Li donen una beguda. No li agrada. Li volen posar
cua. No vol. Després s’hi avé. Demana si cal que renegui de ser cristià. El rei
explica que no cal que són permissius, en això es diferencien dels homes.
Després li diuen que li trauran un ull i li’n posaran un de vidre. Ell s’hi
nega i vol marxar. Li diuen que marxar és impossible. Ell diu que  es pot posar cua que ja se la traurà, roba
de follet igual però ésser follet per sempre no. La noia verda es desmaia. El
rei s’enfurisma i el fa llançar per un espadat. Els petits follets garrins el
volen queixalar. Se senten campanes llunyanes. tot s’esfondra. Peer es troba
amb un que diu que és ell mateix. Per molt que el piqui en surten més. És el
Tort i no vol lluitar amb Peer. Entra un ocellot i el tomba. Se senten campanes
i ambdós se’n van dient: “Hi havia una dona que vetllava per ell” S’adorm. En
fer-se de dia es troba Solveig  i la
seva germana. Solveig el defuig. Ell explica a la germana on ha estat i que li
digui que no l’oblidi.

 

ACTE III

Al bosc Peer talla un arbre per fer-se una
cabana al seu exili. Divaga. No sabem si és cert que veu un noi que fuig i es
talla un dit per fugir del servei al rei. Retorna al treball.

La mare i una amiga. L’han desnonat. Tot i
que Íngrid va tornar. Parlen de les maldades que passa.

Peer posant un pany a la seva flamant
cabana perquè no el destorbin els follets canta explicant la situació de
demanar-li entrar.

Arriba Solveig. Ho ha deixat tot per estar
amb ell. Peer està content. Ella pot respirar, a baix s’ofegava. Entra una dona
revelluda verda amb un nen amb un càntir. Li diu que és la dona verda envellida
i ve a reclamar-li les seves promeses. El nen és fruit de la seva nit de
disbauxa però ell la refusa. Vol Solveig. L’altre diu que empre s’interposarà i
surt. Resta sol ple de remordiment. No sap si tornar amb Solveig. La veu però
li diu que ha de marxar amb el pes que porta. Ella el vol acompanyar però ell
li diu que l’esperi que ja tornarà.

Ca l’Aase. Torna Peer. Ella li diu que és a
punt de morir-se però no tenen per fer-li un taüt. Conversen. Aase li vol fer
pensar amb la noia que els seus pares troben a faltar, el ferrer, etc. Ell fa
girar la conversa de quan era petit i li explicava històries. Ella replica que
està cansada. Peer escenifica, amb els pocs mobles que resten, una carrosa on
la portarà al castell de Sòria-Mòria. Mentre explica com naveguen Aase mor. Ell
la besa. Entra Kari, la dona que l’ha cuidat. Plora. Ell li diu que l’enterri
dignament i que se’n va cap a la mar.

 

ACTE IV

Al desert del Marroc. En un oasi. Peer de
mitja edat, ja. Vestit d’oriental, mentre ballen dansarines, parla amb un
francès guarnit igual del que han fet. Peer ha fet de negrer i ha tramès
objectes religiosos a la Xina (tant ídols com sacerdots) Neutralitzant ídols
amb conversos, diu. Després ha estat a Amèrica del Sud. Després aquí al desert,
on veié uns lladres estalonats que abandonaven la seva càrrega. Resultaren ser
robes luxoses i quan arribà a la tenda on són el prengueren pel profeta. El
francès riu. La dansaire, Antra, li diu que venen a veure’l. Ell no vol veure
ningú i resta sol amb les seves cabòries. Torna Antra se li ofereix. Li diu que
no té ànima. Ell li’n darà. Li demana què vol. Ella reclama un òpal. Li dóna.
Peer li parla de les seves belleses i com la posseirà. Ella s’adorm. La cobreix
de joiells. Desperta, ell la vol posseir. Ella el refusa: és un vell profeta.
Ella consent però li va demanant més i més joies. Antra li diu si vol una pena
curta li donarà. Ell s’hi avé, per tenir-la. Ella li llença sorra als ulls, el
fa caure i fuig. Peer es refà es treu la roba oriental i se’n posa una
d’europea. Es queixa d’aquest paganisme, s’estima més morir a la cristiana. Fa
via sense saber on. Va a l’atzar pel que fa les dones, prefereix oblidar-les.

Cabana a Noruega. Solveig més gran, rossa i
ben plantada fila i recull el ramat. Canta pensant en Peer.

Vaixell vers Noruega. Peer més vell.
Sorprèn el capità per la coneixença que té del país. Explica que va fer de
buscador d’or però en perdé molt però que serà desprès amb els seus homes que
més ho necessitin. Sempre ha estat desprès amb els diners. El capità li diu que
tots estan casats i són pobres però el qui més és el cuiner. Diu que tots tenen
fills. Peer els fa prou feliços, per tant no els donarà res. Pagarà el just i
prou. Peer els voldria emborratxar i fer-los odiosos a ulls dels seus. Arriba
una tempesta i veuen nàufrags però ningú els vol recollir. Ell pagarà. Però cap
vol fer-ho. Finalment s’enfonsen.

A bord topa amb un passatger desconegut
pàl·lid de mena que troba profitosa la tempesta. Està contant els nàufrags que hi
haurà l’endemà. Li demana el seu cadàver en cas de naufragi pels seus
experiments: la recerca on rauen els somnis. Peer el foragita i aquell se’n va.
El capità li diu que ell és l’únic passatger i que només s’ha topat amb el gos
de bord. Llavors topen de proa. El vaixell es trabuca. Gran tumult.

Peer, més vellet, al bosc. Es troba un
fonedor. Aquest, precisament, el buscava per fondre’l de nou. Diu que li tenen
la tomba preparada i ell ha de dur l’ànima de Peer a l’amo. Peer demana: “tan
de sobte?” El fonedor li diu que mai s’havia regraciat de la festa. Peer diu
que tampoc és tan dolent, a tot estirar, pot ser una plaga però no pas un gran
pecador. Per això, diu l’altre, s’escapa dels grans turments però no de la seva
cullera. Com el seu pare que era un malversador està destinat a brillar com
botó en la vestidura universal ja que ha sortit botó imperfecte. Per això cal
que se’l llenci a la caixa dels botons fallats per tornar a la massa. Peer no
vol ser fos entre uns Peres i uns Joans. El fonedor replica que mentre hi ha
ànima hi ha valor per això l’Amo el troba important. En Peer s’estima més que
l’enviïn amb en Banyeta  que passar a
ser una part estranya de què sap què. La desaparició del jo “gyntià” el
trasbalsa. El fonedor diu que mai ha estat ell. Peer protesta que sí. El
fonedor porta l’encàrrec ben clar. Peer demana una moratòria i presentarà
proves de que sempre ha estat ell mateix. El fonedor s’hi avé però l’esperarà
al primer encreuament.

En un altre lloc del bosc Peer cerca un
testimoni. Troba un vellet. És el vell de Dovre (el rei follet) li demana
diners i ell el coneix. El vell i diu que va fer bé de rebutjar-li la filla
perquè ha acabat malament i ell pobre del tot. Peer li explica que li cal per
testimoni, li fa recordar quan s’hi presentà com pretendent i ell volia fer-lo
follet i deixar de ser ell.  Aleshores
ho refusà, abandonant-ho tot per continuar essent ell. El vell Dovre replica
que no pot ser perquè al cap i a la fi se’n va anar amb la sentència que fa als
follets: “Folet, basta’t tu mateix”. I des d’aleshores l’ha aplicada arreu.
Troba que és ingrat perquè renega del que va fer. Peer nega que hagi viscut com
un follet egoista. Se’n va deixant-li unes monedes. Topa amb un encreuament. Li
surt al pas el fonedor. Peer li diu que ho té embrollat per demostrar-ho però
que ha estat un gran pecador. El fonedor li demana un certificat. Peer demana
un nou ajornament. Cercarà un capellà, es confessarà i li portarà la butlla.
L’altre li ho  concedeix fins la propera
cruïlla.

En un pendís del bosc. Es topa amb un home
baixant el pendís portant un tramany a l’esquena. El pren per capellà i se li
vol confessar però li veu les ungles molt llargues i un peu poc natural. L’home
li diu que els negocis li van malament. Peer contesta que les persones s’han
tornat millors. L’home al·lega que necessiten una refosa. Peer reclama un lloc
a part, ben calent amb una porta de sortida al darrere., per de tant en tant.
L’home diu que li fan sovint aquest prec, que no el pot servir. Peer li diu que
ha estat un negrer, comerciant amb ídols, ha fet de profetes. L’home ho troba
poc important. Diu que no l’entretingui que té feina de debò. Peer demana que
ha fet i aquell home li contesta que ha estat ell mateix: condició exigida pels
seus. Però n’hi ha de dues menes. És com si les ànimes fossin imatges negatives
i positives, ell les hi aplica els reactius per fer la negatives positiva, les
ànimes confoses, com la d’ell no hi val reactiu s’han de refondre. I surt. Peer
tot sol mira el cel i formula el desig de veure-ho tot des del cim de la
muntanya i finalment ser colgat per la neu. Buscant el camí arriba a una
cruïlla. El fonedor torna. Li reclama la butlla. Peer es veu perdut. Veu una
llumeta d’una cabana. Demana un moment per aconseguir-hi la butlla. El fonedor
consent fins la propera cruïlla.

La cabana. Es fa de dia. Va per entrar.
Dubta de la seva misèria. Sent el cant de Solveig. Ell li demana la sentència:
que li retregui tot. Ella no hi veu cap retret. El fonedor, des de darrere la
cabana el reclama. Solveig no vol retreure-li res però Peer diu si se’n sortirà
amb un enigma. Vol que li digui on ha estat d’ençà que el va veure marcat amb
el segell diví de la predestinació  en
la seva veritat i la seva plenitud perquè sinó li caldrà tornar a la fosca.
Solveig somriu i diu que és molt fàcil: en la seva fe, en la seva esperança i
el seu amor. Peer creu que parla com sinó més existís en ella, com si només
tingués mare. Solveig diu que és això, que el seu pare és qui perdona amatent
dels precs de la mare. Peer s’hi abraça dient-li esposa,verge sense màcula.
Surt el sol. Solveig canta una cançó de bressol. El fonedor se’n va. L’espera a
la propera cruïlla.

 

TELÓ

  EPS.-



Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari

Benvinguda

 

 

 

Benvinguts al meu 9 Calaix Cultural.

Des d’aquí us oferiré un resum de les meves lectures, habitualment obres de teatre i filosofia. Les primeres estaran odenades per autor i, més aviat, consistiran en ressenyes detallades dels arguments. De les segones seran comentaris i apreciacions d’ampliació. Víctor Hugo, William Shakespeare…

Anem a començar.


 



Envia un comentari

Enhorabona!






Normal
0
21


Aquest és el meu Calaix nou.

9 Calaix

Les meves lectures em porten un munt de
coneixences. Cada nou llibre –ja ho veureu- em porta a investigar més a
l’entorn de l’escriptor, de l’època, de les seves idees, etc. Aquí intentaré
reflectir tot aquest procés.

Comencem.

 



Envia un comentari