Conte d’hivern.- Shakespeare.

CONTE D’HIVERN

Traducció JMª de Sagarra

Edit. Bruguera

Barna. 1985

 

DRAMATIS PERSONAE

 

LEONTES, Rei de Sicília

MAMÍL·LUS, El seu fill petit

CAMIL·LO, Coper del rei

ANTÍGONUS, noble sicilià

CLEÒMENES, noble sicilià

DIÓ, noble sicilià

POLÍXENES, Rei de Bohèmia

FLORISEL, el seu fill. Enamorat de PERDITA

ARQUIDAMUS, noble de Bohèmia

VELL PASTOR acull PERDITA

PAL·LUS, el seu fill (CLOWN – Shakespeare-)

AUTÒLICUS, viu tallabosses

MARINER

ESCARCELLER

HERMIONE, Reina de Sicília

PAULINA, dama de la reina

EMÍLIA, dama de la reina

PERDITA, filla de Leontes i Hermione. Enamorada de FLORISEL

MOPSA, pastora

DORCAS, pastora

EL TEMPS, fa de Cor explicatiu

SENYORS I CAVALLERS; DAMES, GUARDES I CRIATS; PASTORS I PASTORES.

L’obra esdevé entre Sicília i Bohèmia.

ACTE I

El rei de Sicília, Leontes, no aconsegueix fer quedar a la cort el seu amic Políxenes, rei de Bohèmia, a qui aprecia molt. Però la seva dona, Hermione sí. A partir d’aquest moment neixen uns recels malaltissos en el rei que ordena Camil·lo, el seu coper, que enverini el de Bohèmia. El súbdit descobreix les seves ordres a la seva víctima i fugen plegats al país d’aquest.

ACTE II

Leontes enfurit volca tot el seu odi en la seva dona, que està en cinta i, la fa empresonar repudiant el seu propi fill primogènit. Aquest fets provoquen el part sobtat de la reina i, Paulina, la seva dama, porta al rei la filla que ha nascut. Però ell ordena que l’abandonin a l’erm.

ACTE III

Fet el judici, l’oracle de Delfos atorga la innocència a la reina però Leontes en fa cas omís i la repudia. Porten la trista nova de la mort del primogènit i la reina pateix un desmai. Se l’enduen i comuniquen al rei que també ella ha mort.

Antigonus, marit de Paulina, encarregat d’abandonar el nadó, ho fa en un paratge inhòspit de Bohèmia, immediatament és devorat per un ós. La nena, amb el seu aixovar noble, és trobada per un pastor i el seu fill que se la queden.

ACTE IV

Passats setze anys, Florisel, fill del rei Políxenes de Bohèmia, sovinteja la granja del pastor. Està enamorat de Perdita, la noia trobada. Es fa una festa camperola. Antòlicus, un viu tallabosses que estafa els camperols, sobretot el fill del pastor, hi fa de les seves. El pispa sempre para l’orella i sap captar les millors converses d’aquest acte i treure’n profit. A la festa, el mateix rei Políxenes i Camil·lo, ara el seu conseller, s’hi presenten disfressats. Durant el ball els joves es prometen però el rei, descobrint-se, s’oposa frontalment a la seva unió interclassista. Quan la festa acaba els joves volen fugir però Camil·lo els convenç que vagin amb ell a la cort del rei Leontes perquè aquest intercedeixi al seu favor, davant del seu pare i vell amic. Per la seva part el pastor se sent humiliat davant tots pel rei, i amb el seu fill, es disposa a presentar-se davant del monarca i mostrar-li l’aixovar que duia la noia quan la va trobar. El viu Antolicus els sent i, fent-se passar per un noble que els pot ajudar a pledejar, els entabana per dur-los davant del príncep fugitiu, per treure’n algun premi.

ACTE V

La cort del rei Leontes aconsella el rei que prengui esposa per corregir la manca de descendència, a la qual cosa la dama de l’antiga reina, Paulina, s’oposa i convenç el rei perquè només es casi quan ella ho consideri de justícia. El rei s’ha refet de la seva gelosia i n’està penedit. Es presenten el príncep de bohèmia i Perdita. Ell els dóna asil però es presenten Políxenes i Camil·lo i el rei frisa per veure’ls. Per uns cavallers sabem que succeeix a continuació: el descobriment de la fila abandonada, l’alegria del rei, la promesa dels joves, l’acceptació de la unió de ambdós pares. Perdita que ha sabut d’una estàtua de la seva mare que guarda Paulina la vol veure i l’acompanya el seu pare i la cort encuriosida.

Mentre, Antolicus es congratula amb qui tants cops ha enredat, el fill del pastor, que ara l’han fet noble gràcies a una seva enredada mal calculada.

Perdita i la resta visiten ca la Paulina que els mostra l’estàtua d’Hermione. El rei se’n meravella de la semblança i Paulina fa que cobri vida. El rei confessa el seu remordiment i la reina el perdona i surten contents d’haver recuperat, marit, dona, filla i guanyat un fill nou, en la persona del seu gendre, Florisel. Només Paulina es dol de la pèrdua del seu marit, però Leontes li confia Camil·lo com a nou espòs.

eps.-



Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari

BEOWULF en català

Beowulf en català

(1/163)
Atents! Conec        la fama gloriosa
que fa temps tingueren      els reis danesos,
i els grans fets heroics       d’aquells nobles senyors.
Sovint l’escambell         els prenia Skild,
l’estimat fill d’Skef,       a tots els enemics,
el tríomf i infonia terror;      aquell que fou recollit
en dissortat abandó.        Sort n’obtingué,
perquè després arreu      amb glòria visqué,
i a tots els pobles,        que viuen a la riba
del pas del peix,       els guanyà en poder
i tribut li donaren.      Va ser un rei excel·lent!
Passà el temps i aleshores      un fill li fou nat,
un hereu pel palau.       Déu l’enviava per tal
d’apaivagar el seu poble.     Ell prou sabia els destrets
de temps enrere,         quant varen patir
sense cap sobirà.        El Senyor de la vida,
el déu Celestial,       li atorgà renom:
fama tingué Beowulf;      s’escampà la glòria
del fill d’Skild      per tota Escània.
És així com un jove      sap fer-se valer,
oferint regals, just      a la llar del pare,
per tal que en ser vell,     en trobar-se amb batalla,
presta acudeixi        la gent delerosa,
i d’homes suport.     Amb nobles accions
progressa un senyor      en totes les terres!
Arribà la darrera hora       a l’audaç Skild,
aquella de raure davant      del Senyor de la Glòria.
Els seus guerrers       més estimats el van dur
a la vora del mar,      com ho havia manat
el rei skilding,        encara amb el do de parla;
lloable i llarg fou el regnat       del brau cabdill.
Ben avarada,         proa corbada,
coberta de neu la nau       del monarca;
allí fou col·locat         l’egregi senyor,
dador d’anells,        llarg com era, a coberta,
a recer de l’arbre major.      Tot era ben ple
de tresors i regals vinguts      de terres llunyanes.

No sé cap més nau        que així fos parada:
d’armes de guerra,           espases i arnesos
i cotes de malla;                    ben atapeïda
de joies magnífiques         que tan lluny amb ell
haurien de marxar,         al reialme de l’aigua.
Fou un ric tresor          que atorgaren al rei:
no era pas menys        d’aquell que li posaren,
molt temps abans,             els qui el lliuraren,
essent un infant,                 llançant-lo al mar.
Damunt del cabdill                hi estiraren després
un estendard d’or.                I el van fer a la mar,
endut per les ones.                 L’ànim més trist
els corprengué a tots.               Certament a la terra
no hi ha cap prohom,                  prou dotat de saviesa,
que sàpiga dir del cert           qui obtingué aquella càrrega.
De’n Beowulf Skilding,             l’estimat monarca,
va poder regnar                 molt temps el seu feu,
lloat d’aquells pobles:              estant ja el seu pare
sens vida terrenal.          Al seu torn li va néixer després
l’intrèpid Healfdene,               que mentre fou viu
(fins batusser i vell)             manà l’estirp Skildinga.
Aquell noble senyor              va engendrar
un rere altre,              quatre hereus més:
Heorogar, Hrothgar,             i Halga, el bo;
Irsa va ser la dona                   -diuen- d’Onela,
companya de llit                 del brau Skilfing.
L’insigne Hròdtgar            bona fortuna
tenia als combats                  i d’això amb gran goig
era amat pel poble:           molta tropa havia
de joves herois.            Va voler aquell rei
que els seus cars homes        li fessin un palau,
sòlidament bastit,              una llar preciosa
amb una sala plaent             i més gran que cap altra
on repartir,               entre joves i vells,
tots els bens              que n’obtingués de déu,
llevat del país               o la vida del poble.
He sentit enraonies         de llunyanes nacions
que viuen al món           que van tenir comandament

d’aixecar la seva llar.           Se li va enllestir ben d’hora,
al famós cabdill               (just al termini fixat)
la seva rica mansió;               li posà Heorot
com a nom solemne,            aquell de poder excel·lent.
I complí fil per randa:            oferia en les seves festes
joies magnífiques.           Alt, dret i ferreny
el palau es dreçava.               En tenien cura
les flames famolenques:            només fou més tard
que sorgiria aleshores,            entre el sogre i el gendre
(enemics ferotges),             l’odi de les espases.


Abans, el monstre maligne,            amb ràbia terrible,
a la llunyania s’enfurismà,        en les tenebroses tenebres
enrogint dia rere dia,             en sentir des de la sala
el fogós batibull;              els sons de l’arpa
i el cant del bard,               que bé exposava
l’origen primerenc             de totes les races;
i com déu poderós            la terra va crear
(la dolça natura               abraçada pels mars),
com va fer l’Etern                 el sol i la lluna,
per a llum dels homes            que poblen el món;
als camps (deia el cant)           guarní amorosament
d’herbes i branques,            i com de vida insuflà
a cadascun dels éssers         que respiren i alenen.
Els danesos gaudiren,             amb molta joia,
del magnífic casal                   fins aquella jornada,
quan ho trasbalsà            tot el sinistre enemic.
S’anomenava Grèndel         aquell ens espantós
foraviat i pervers:                residia entre pantans,
dins de balmes i basses.          Des temps immemorials
vivia aquesta fera              entre gent infernal,
patint la pena                    que déu infligí
als de Caïm, la seva raça.             Així castigà durament
el Senyor de la Glòria                la mort d’Abel,
sense obtenir Caïm             cap profit de la seva gesta;
déu l’exilià aquella raça              i l’apartà dels humans.
És d’ell que provenen              els éssers malignes,
els ogres i elfs                  i tota mena de monstres,

també tots els gegants             que durant molt temps
al Senyor s’oposaren.              Però en van rebre un càstig sever!
Ocult per la fosca nit,                Grèndel va encaminar-se,
vers el joliu palau,               amb ganes de saber
que coi feien els homes              després de les festes.
Va veure com hi dormien             els nobles danesos,
amb tota patxoca: com res de dolent no temien,
ni cap desgràcia campant.            El dimoni infernal,
nociu i enfurismat              a punt i amb prevalença,
a trenta vassalls                    enfurit i rabiüt
va engrapar de llurs llits.             Després s’escapolí,
orgullós d’aquelles preses            carrussant sense solta
el macabre trofeu                  fins la seva tosca cavorca.
En arribar l’albada,                despuntant la matinada,
els estralls de Grèndel                foren percebuts:
per això acabada la festa            van sentir-se uns planys,
de cridòria plorosa.                    L’il·lustre rei,
l’egregi senyor,               s’omplí de tristesa;
un dolor el va corprendre           i enterbolí els ulls molta pena,
en veure aital injúria                de mal enemic
i ferotge malfactor.               L’emboirà gran angoixa,
i un profund pesar!             Poca treva en va obtenir,
donat que un cop arribada           la fosca següent
la nit li donà més iniquitat             i molta més gosadia,
perquè de nou atacà i destruí,          esperonat per la dolenteria.
No costava pas trobar            un guerrer que lluny d’allí
tractés de fer-se un llit             on obtenir seguretat
o un recer com remei,              tant bon punt fou coneguda
i, amb prou evidències,                  del tot provada,
la feresa del monstre:              ben sans i estalvis
en qualsevol altra banda             van estar els que se n’escaparen.
Contra tot dret                      fustigava els homes
i finalment fou evident            que quedà desert
aquell lluent habitacle.              Aquella situació durà
ben bé dotze anys seguits,             patint aquell ultratge
el monarca Skilding,                sense favor per la fatalitat,
indefens en l’ofensa.                Tancada en cants tristos.

(extret del meu llibre Poesia Narrativa Medieval.

 

Seguirà a Beowulf en català 2.



Publicat dins de POESIA | Envia un comentari

CÀBALA I AMOR

CÀBALA I AMOR

Tragèdia burgesa

PERSONATGES

VON WALTER, President a la cort d’un príncep alemany

FERDINAND, el seu fill, comandant

VON KALB, mariscal de la cort.

LADY MILFORD, favorita del President

MILLER, músic, cap de la banda municipal

LA SEVA DONA

LUISE, la seva filla

SOPHIE, cambrera de lady Milford

UN AJUDANT DE CAMBRA del príncep

Diversos personatges secundaris

ACTE PRIMER

El matrimoni Miller parla sobre la pretensió de Ferdinand, el fill del comandant, per la seva filla. En Miller s’hi nega però a la seva dona li sembla bé, perquè és de família rica. Arriba el jove ajudant de cambra i davant la pretensió de voler la filla de la casa la senyora Miller li confessa que espera un futur millor per la seva filla i no aquell que li ofereix el jove. El pare no suporta la seva visió i educadament l’engega. Quan entra Luise s’interessa pel que ha marxat i els confessa que està enamorada del comandant. El pare no ho pot consentir i surt. Arriba Ferdinand i troba la noia torbada, ell li declara el seu amor però ella li diu que l’oblidi perquè és impossible perquè és fill del President.

En Wurm, el secretari, parla amb el President. Li diu que el seu fill estima una burgesa. El President se’n riu i li diu que ja li vagarà perquè ell li pretén algú amb prou poder perquè li proporcioni influències. Acorden ajudar-se mútuament perquè sinó el President mostrarà uns escrits que comprometen Wurm.

El President li fa dir a una estrafolària visita a la cort que el seu fill es casarà amb Lady Milford. Fa venir al seu fill i li ho comunica, a la qual cosa el noi ho rebutja perquè aquella dona té molt mala fama per tothom, però el pare li ho obliga anar-hi. Tot sol el noi pensa com fer-la’n desistir.

ACTE SEGON

Lady Milford parla amb la seva donzella, Sophie, li assegura que encara que la facin anar amb el príncep ella té el cor robat per una altre. Sophie s’estranya i encara més quan sap que és el fill del comandant que coincideix que la hi volen casar. Lady Milford ho creu una astúcia i una victòria. Un missatger porta a la senyora unes joies i al seu requeriment diu que deuen ser dels diners que donen els fills de la pàtria embarcats cap a Amèrica a desgana. Després entra el comandant i ella es posa molt nerviosa. Ferdinand ve determinat a fer-se odiar però quan sent la seva història se n’apiada i li obre el seu cor. Li diu a qui estima i ella li replica que no ho pot permetre i que li ho impedirà i farà que el pla del seu pare continuï, és a dir que es casi amb ella.

A casa dels Muller estan atabalats perquè el pare ha estat requerit en presència del ministre. Entra Ferdinand tement que hagi vingut el seu pare. tots estan espantats encara i l’acusen d’haver la porta al President. El noi recula per anar a trobar-lo i el veu al pas de la porta. El President vol parlar amb Louise, Ferdinand li barra el pas, però el senyor Muller no el vol veure i el vol fer fora, finalment el President el fa detenir i portar-lo a la presó a ell i la mare i la filla a la picota. Ferdinand els defensa dels esbirros del seu pare amb l’espasa. En el moment de més tensió el fill li diu al pare que anirà a explicar com es va fer President i surt. L’home surt al seu encalç.

ACTE TERCER

El President se sent vençut pel seu fill i Wurm li exposa una nova estratègia que apaivagarà el noi. Farà empresonar la família de Louise i per tal de salvar-los l’obligarà a escriure una carta d’amor dirigida a un altre, cosa que farà engelosir Ferdinand. Surten a preparar-ho tot. Entra l’estrafolari mariscal i el President l’entabana perquè accepti fer-se passar per l’amor secret de Louise, mercès a l’odi que té contra un fictici pretendent de Lady Milford amb la qual pujaria més de rang que no pas ell. Wurm li porta al President la carta redactada i junt surten a lliurar-la.

Parlen els dos amants. Ell li proposa fugir, entre altres coses, ella s’hi nega i ell ho pren com un motiu de l’existència d’un altre i surt. Wurm arriba i explica a la noia la situació de la seva família i li explica que com a única solució ha d’abandonar Ferdinand. Li dicta la carta i li fa prometre que ho ha fet de bon grat.

ACTE QUART

Amb la carta a la mà Ferdinand reclama veure el mariscal. Monòleg. Ferdinand se sent traït com si Louise hagués jugat amb ell. Obliga al mariscal a batre’s en un duel de pistola, a sortida de mocador. L’altre, mort de por li confessa, finalment, que no l’ha vista mai. El jove el deixa anar. Monòleg. Sol reclama trobar prou forces dintre seu per guanyar la solució. Entra el President li diu que el perdona que tenia raó amb Louise. El pare fa veure que li dóna permís, el jove enfurismat entoma i surt.

Lady Milford ha fet cridar Louise i la seva criada s’ho pren com una extorsió més de la noia. Entra Louise i es produeix una enfrontament de caràcters del qual en surt enaltida Louise que a la fi renuncia a Ferdinand per a Lady Milford i surt. Monòleg. La dama sola es refà de l’oferiment de Louise i escriu una carta dient que deixarà el príncep. Entra el mariscal que ve a consultar-li un encàrrec del príncep. Ella li dóna la carta i la hi fa llegir. L’home consternat té por de caure en desgràcia en donar-la. Ella s’acomiada de tot el servei i, abandonat les seves possessions marxa del país davant la consternació del seu servei.

ACTE CINQUÈ

El pare Miller a casa cerca la seva filla que troba arraulida a la foscor. Aquesta li explica que vol donar una carta al seu estimat que és la solució. El pare la llegeix i descobreix que li vol proposar el suïcidi. L’home la fa desdir i la convenç de fugir plegats. Entra Ferdinand amb una carta i pregunta insistentment si l’ha escrita ella. Louise assenteix. El jove queda commocionat i demana una llimonada. La noia surt per fer-la. El pare i el jove parlen del primer dia que entrà a aquella casa, va venir per aprendre a tocar la flauta. Troben que Louise es retarda i el pare surt a comprovar-ho. Monòleg. El noi pensa que no té dret a treure el darrer consol d’un pare, però finalment creu que si la noia és incapaç d’estimar, el pare li ho agrairà de treure-la d’aquella casa. Torna el pare. El noi li ofereix una bossa amb or, el pare Miller es posa molt content i comença a fer plans. Torna Louise amb la llimonada. El jove envia el pare de la noia a donar un encàrrec al seu i quan Louise està acomiadant-se del seu pare el jove aboca un verí dins la llimonada. Quan resten sols la noia vol parlar però ell s’hi nega i li recomana que begui la llimonada, mentre misteriós li anuncia que morirà. Beu i quan ja s’està morint li explica que la carta li va dictar el President per por de que fes mal al seu pare. Mort. Ell enfurismat vol anar a matar el seu pare.

Arriben el President President, el senyor Miller i Wurm es troben la noia morta i el noi a punt de morir. El President acusa Wurm i se l’emporten. Abans però aquest diu que dirà tot el que sap. Ferdinand, abans de morir fa un gest de perdó al seu pare, quan el jove mort aquest demana que se l’enduguin presoner.

EPS.-



Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari

Joan Puig i Ferrater

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

JOAN PUIG I FERRATER (1882-1956)

AIGÜES
ENCANTADES.

 

ACTE PRIMER

Cecília ha anat a
estudiar per mestra a la ciutat i ara ha tornat al seu poble on estan
desesperats perquè porten anys sense aigua i han preparat una processó perquè
plogui. Ella ho critica i s’encara amb el seu pare (Amat) que és un violent
defensor de la tradició. La mare (Juliana) ha d’aguantar les constants
desavinences entre ells. Vergés és el mestre del poble que s’ha adaptat al seu
tarannà. Es descriu la processó. Hi ha discussió generacional. Cecília es
rebel·la de les imposicions del seu pare. Amenaça amb fugir. Joan, el batlle,
avisa de l’arribada d’un foraster. La noia endevina qui deu ser. El Mossèn
també arriba per demanar ajut perquè el foraster vol parlar al poble i no vol
que se li donin idees adverses. Finalment convenç Juliana d’haver estat egoista
per haver pretès fer intel·ligent la seva filla. Segons ell d’aquí ve el
conflicte a casa.

 

ACTE SEGON

El pastor de la Masia de Romanill convida el
poble a sentir les explicacions del foraster. Va arribant gent que el volen
escoltar. També s’hi incorporen Amat i d’altres que els volen fer desistir. Hi
ha discussions. Finalment després de ser presentat pel mestre, el foraster
parla. Amb dificultats, per les contínues interrupcions dels esvalotadors (Amat
i companyia). Es presenta com un enginyer que proposa utilitzar les aigües dels
gorgs, que el poble adora com sagrades per la Verge, per tal de resoldre per sempre la sequera
que pateixen. El Mossèn arriba i l’interromp. De sobte es posa a ploure i
s’abraonen contra el foraster que ha de fugir. Cecília apareix a escena amb la
cara ensangonada demanant pel foraster. El seu pare l’havia tancada i s’ha
escapat.

 

ACTE TERCER

Amat i Juliana discuteixen
sobre no haver educat convenientment la seva filla. Un, intransigent; l’altra,
amorosa, desitjant el seu perdó. Altres personatges comenten l’alegria per la
pluja que ha caigut. El Mossèn també exigeix a Amat que perdoni la filla.
Altres comenten que han perseguit el foraster i l’han apedregat. L’alcalde es
penedeix del seu comportament i surt a cercar-lo convençut que tenia la raó.
Cecília ve a acomiadar-se, després de cercar el foraster inútilment. Amat no la
vol deixar entrar. Juliana intercedeix i fins i tot té un moment de rèplica al
seu home. La filla l’anima a queixar-se i Amat es conté pel Mossèn. Cecília
aprofita per canviar-se després de discutir. Se sent el Tedeum organitzat pel
Mossèn. Arriba Vergés i parla amb Cecília. Aquesta li diu que se’n va i ell
mira de mostrar-li el seu amor però ella el troba covard i abnegat i el mig
convenç de que ensenyi a la mainada a ser crítics. Ell s’hi avé però després
se’n desdiu. Cecília marxa per a no tornar.

 

LA DAMA ENAMORADA

 

ACTE PRIMER

La Lluïsa Moran és una dona gran francesa que viu amb el seu fill en una casa
senyorial al camp. Té masovers i una criada. Esperen vora el foc Víctor, l’arribada
del seu fill i Abel, un jove de la seva edat que fa temps vingué a demanar
feina i es va quedar. Lluïsa s’ha enamorat d’Abel i no el vol deixar marxar. Víctor,
el seu fill, n’està engelosit. Arriben i Lluïsa mostra afalacs per tots dos i
uns d’especials per l’Abel. Els masovers, Teo i la seva mare Anneta són una
mare gran i un fill borratxo que diu partir la crueltat de Víctor, essent recolzat
per la mare. Però ell, ebri i foll la fa caure. Teo està frustrat per un amor
que li han pres. Tothom intenta fer-li veure a Lluïsa que es veu molt el seu
interès. Quan queda sola amb Abel, aquest li demostra el seu desig i ella el
frena. Víctor apareix i es comporta com una criatura mancada d’afalacs.

 

ACTE SEGON

Teo, serè, conversa
amb la mestressa i Berta, la criada, a qui festeja però afronta els seu rebuig.
Víctor critica que la seva mare confraternitzi amb el servei. Entra el Llarg,
un rodamón, un antic amic d’Abel que havien bruixolejat junts. Demana
acolliment. En la conversa amb Abel li recrimina el seu sedentarisme. Lluïsa
està neguitosa. Víctor es burla de les seves aventures i no es refia del Llarg
perquè pot calar foc allà on dormi. Li recrimina que no té res a perdre perquè
no té res. Abel acomoda el Llarg. Aprofitant que no hi és Víctor vol jugar amb
la seva mare un joc que sembla infantil. En voler-s’hi afegir Berta, ell
l’aparta brutalment. Lluïsa el recrimina, llavors ell li aboca tot el seu verí
i l’amenaça que triï entre ell o Abel. Finalment la mare consent en dir-li a
Abel que se n’haurà d’anar, tot i intentar retardar el temps de la seva marxa.
Torna Abel, Lluïsa li diu el que Víctor li ha insinuat però no gosa i finalment
sucumbeix als seus braços i cauen en una voluptuosa abraçada.

 

ACTE TERCER

Abel i Lluïsa acorden
fer-lo passar per malalt per retardar-ne la marxa. Anneta, la masovera gran,
explica grolleries del seu fill Teo a Lluïsa, durant les noces de la seva
antiga estimada. Teo es presenta més serè i reclama veure Víctor per demostrar
que està bé per treballar. Quan queden soles Anneta torna a comentar-li les
enraonies del poble sobre ella i Abel. Lluïsa vol que convenci Víctor de la
malaltia fingida d’Abel. Berta i Anneta conversen de feines domèstiques.  El Llarg empaita Berta que en fuig. Demana
poder esmorzar. Volen que se’n vagi però ell vol acomiadar-se d’Abel. Lluïsa
fins i tot el paga perquè no el vegi i se’n vagi, per por que no se l’endugui
amb ell. El Llarg explica com gràcies al noi se sentia més viu. Diu que Abel
volia escriure sobre les seves vivències. Recrimina Lluïsa que per la seva
culpa no ho farà. Ella, però , aconsegueix que se’n vagi. Entren Abel ferit per
Víctor que recrimina on ha dormit. Abel té por i vol marxar, Lluïsa el vol
encoratjar i li proposa anar a casa la seva germana per veure’l més endavant. Quan
el té engatussat  torna el Llarg. Abel
decideix anar-se’n amb ell. Abel veu que és l’únic recurs i se’n van. Lluïsa es
plany que un fill no té dret a prendre-li l’amor. Arriben Berta i Teo. Porten
Víctor mort. S’ha enverinat el cor(???)

 

EL GRAN ALEIX

 

Els masovers, entre
ells Baster i Privat, esperen l’arribada del seu amo amb expectació. És un
barrilaire. Sempre surt de gresca amb els homes. Les dones del poble, quan
arriba, sempre s’engalanen perquè les fa anar de corcoll. Sofia, la seva dona,
no està gens entusiasmada. Així ho manifesta a Privat, un dels homes. Moàs, un
rodamón, li porta queviures del bosc, ella el refusa perquè n’ha parlat
malament a una veïna.  Ell li suplica que
el perdoni i li dóna noves del seu home. Li diu que fins i tot té un fill
secret amb la veïna d’un mas. Entren a parlar. Privat fa de mitjancer entre
Noemí, la filla de Sofia i un noi veí, Avel·lí. Avisa a la noia que el noi
l’espera. Ella surt i hi va. Aleshores entra en Baster, un masover barrilaire
que es plany de la trigança de l’amo. Té ganes de fer barrila. Mentre, qui arriba
és el fill de la casa, Llucià. Duu el cavall coix. Entra a casa. Surt enfurismat
amb el vell Moàs i la seva mare perquè els ha sentit dir pestes del seu pare. Pega
a en Moàs i junts surten per anar al jutge de pau. Mentre les joves festejadors
han de plegar senten dir al seu germà i la seva mare que arriba el seu pare.
Porta un nen negre amb ell i el confia a la filla. La mare li fa mal paper. El
fill li explica que va fer cobrir les eugues en zel de les contrades com li
havia encomanat però en dir-li que el seu cavall ensopegà el pare s’enfurisma
amb ell. Finalment Llucià convenç el pare de no anar a fer barrila. La mare
se’n dol que hagi pogut i ella tots aquests anys no. Li fan explicar d’on ha
tret el nen. Explica que els parents eren rodamóns que els trobà a mig camí,
que el maltractaven i l’acollí. Sofia l’acusa d’haver dut el fill de la
castellana i que ara revelarà un gran secret als seus fills que Aleix coneix.
Aquest la repta a fer-ho. Sofia diu que no és pare de Noemi. Aleix els fa
entrar per parlar-ne més.

 

ACTE SEGON

Sofia amb Moàs vol
que faci quelcom per ella ja que tant l’aprecia. vol que s’endugui la criatura,
sense importar-li que en pugui fer. Moàs refusa però ho farà a canvi de menjar.
Noemi demana a Privat si ha enviat la carta a Avel·lí. Privat vol trametre-li
la resposta tocant-la. Ella l’engega dient que està molt trista perquè diu que
no li queda res més que el seu amor, Avel·lí, i surt per fugir amb ell. Llucià
enganxa Sofia que duu menjar a Moàs. No vol confessar-ho però finalment cedeix.
Llucià diu que els ha sentit d’amagat a l’hort i ha fet fora Moàs. Li llença el
menjar. Ella es queixa de que tots troben tan bo Aleix i a ella dolenta. Diu
que volia, allunyant l’infant que Aleix confessés la seva maldat perquè
sabessin com era abans no arribés ella a aquella casa. Ella tenia Noemí i la va
convèncer que se’n faria càrrec d’ambdues. Ella en veure que l’escena es
repetia s’engelosí i pensà posar-lo en evidència amb les seves malifetes.
Llucià vol fer-li veure que l’estimen. ella només veu  que consideren bo Aleix i ella dolenta. Noemi
torna frustrada perquè Avel·lí ha marxat sense ella. Comencen tots a conversar
sobre els seus desacords i diferències. Es retreuen faltes, hi ha retrets, però
finalment acorden viure en pau. Quan Aleix va l’estable un cavall li etziba una
cossa i el mata. Porten el cadàver i Sofia diu que ara sí haurà de marxar perquè
no la podran suportar.

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari

Víctor Hugo

RUI BLAS

Ed. Papers on Demand

Edicions a Petició SL

Girona 2005

Trad. Enric Peres i Sunyer

PERSONATGES:

RUI BLAS

DON SAL·LUSTI DE BAZAN

DON CÈSAR DE BAZAN

DON GURITÀ

El comte de CAMPO REAL

El marquès DEL BASTO

El comte D’ALBA

El marquès DE PRIEGO

Don MANUEL ARIES

MONTAZGO

Don ANTONI UBILLA

COVADONGA

GUDIEL

Un LACAI

Un BATLLE

Un UIXER

Un AGUTZIL

Un PATGE

Dona Maria de Neubourg, LA REINA
d’Espanya

La DUQUESSA d’Alburquerque

CASILDA

Una CLAUERA

ACTE PRIMER

Una cambra del palau
reial. Sal·lusti president dels alcaldes del rei mana Rui
Blas, el seu criat, realitzar algunes funcions domèstiques. En
quedar-se sol amb Gudiel, el majordom, li confessa haver caigut en
desgràcia per haver forçat una cambrera de la Reina.
Vol venjar-se’n. Fa venir Rui Blas i li mostra un home del carrer
perquè el faci venir sense dir-li paraula.

Entra Cèsar de
Bazan, és cosí de Sal·lusti però una mica
tarambana i aventurer tabalot. Davant la seva pobresa Sal·lusti
l’interroga per com va passant. L’innocent aventurer li confessa
que dorm pels carrers i que ha robat a algun noble i tot. Li mostra
una capa d’un marquès com a prova. Parlen de la família
i de com l’alcalde ha prosperat. Aleshores aquest el commina a
oferir-li els seus serveis per venjar-se d’una dona. Quan sent això
Cèsar s’enfurisma i comença a dir pestes de
l’alcalde. Però de sobte Sal·lusti es comporta com si
l’hagués posat a prova i s’ofereix a donar-li diners per
pagar-li els deutes. Mentre va a buscar els diners fa entrar Rui Blas
per vigilar-lo.

Tan punt queden sols tots
dos es van a l’encontre perquè tenen una vella amistat.
Ambdós recorden llurs aventures i rememoren com han esdevingut
el que són. Rui Blas li confessa amargament sentir-se humiliat
perquè és un simple criat. Cèsar el reconforta.
Rui Blas també li confessa que està enamorat de la
Reina i que li deixa secretament un pom de flors al seu jardí
jugant-se la vida cada nit entre els guardes i les filferrades de
palau. Cèsar el preveu que també un noble, Don Gurità
l’estima i no la deixa de petja, però finalment, el veu tan
enamorat que desisteix de dissuadir-lo. Torna Sal·lusti amb
els seus diners.

Cèsar admira els
diners que li ha dat el seu cosí. S’acomiadà
discretament del noi i surt.

Sal·lusti i Rui
Blas. El primer li dicta una carta al segon com si fos una carta
d’amor per establir una cita secreta. El fa signar com Cèsar.
L’avisa que ha d’anar-se’n, abans però li fa escriure
una petita nota certificant la seva obediència envers la seva
persona. Tot seguit el fa disfressar luxosament , fins i tot li posa
una banda de prohom al coll i la pròpia capa, just quan entren
tot de prohoms de la cort.

Sal·lusti presenta
Rui Blas com el seu cosí Cèsar mentre el noi entoma els
comentaris d’elogi de tots estupefacte. De sobte entra la Reina.
Rui Blas en veure la seva enamorada perd l’erma. Sal·lusti
se li acosta i li diu el que vol que faci: que poc a poc esdevingui
l’amant de la Reina.

ACTE SEGON

La cort. La Reina passa
com pot les hores avorrides de la monotonia de palau. Contínuament
és controlada per la cambrera major. Li priva tota mena de
diversions. Ella té una jove cambrera amb qui fa truques. És
el seu únic consol. Entre els personatges del seguici hi ha
Don Gurità que n’està perdudament enamorat però
és un personatge ridícul i estrafolari.

Deixen sola la Reina
perquè faci les seves oracions i ella medita la seva situació
i els perills que la ronden en forma de Don Sal·lusti a qui
veu als ulls els odiosos desitjos de venjança. Només
disposa del consol del misteriós que li fa arribar els poms de
flors i en llegeix l’última nota. Fa tres dies que no en rep
noves i tem que s’hagi ferit perquè va trobar un tros de
roba ensangonada que guarda amb l’escrit al pit. Però, al
capdavall tem que per culpa de l’abandonament que la sotmet el rei
no caigui en mans d’algun enemic desconegut. De sobte arriben noves
del rei.

Torna tot el seguici
anterior i Rui Blas que representa és el missatger que du la
carta del rei. La cambrera major exigeix llegir-la com mana el
protocol. És una breu nova banal: el rei ha caçat un
llop! La Reina es decep. Veuen que no és lletra del rei i la
Reina en reconeix la cal·ligrafia del seu admirador secret.
Fan que s’acosti Rui Blas i ell es trasbalsa completament. Don
Gurità sospita i l’interroga. De sobte Rui Blas, cada cop
més indisposat, perd el sentit. Veuen que està ferit.
Esbrinen que en fa tres dies. La Reina que també s’ha
acostat per guarir-lo agafa del propi pit el mocador però pren
el tros d’encaix del seu admirador. Rui Blas en veure com guarda
els seus presents comprèn que el seu desig és
compartit. La jove cambrera sospita alguna cosa. Quan el veuen més
guarit tots surten i el deixen sol. Ell recull l’estripall que ha
caigut de la Reina i l’omple de petons. Torna Don Gurità i
es treu l’espasa Rui Blas l’interroga.

Don Gurità
confessa que l’ha vist fer comèdia davant la Reina i com ell
també n’està enamorat el repta a un duel. Rui Blas
accepta a contra cor i surt.

Entra la Reina com en
secret i parla amb Don Gurità. Li encarrega una missió
secreta: dur un cert objecte a casa seva, a Alemanya. Ell vol
negar-se, pensant en el duel, però la Reina l’acarona i
l’home encegat accepta. Surt la Reina i ell envia un missatge a Rui
Blas posposant a contra cor el duel.

ACTE TERCER

En una sala un munt de
nobles polítics conversen sobre fets d’estat i sobre el
vertiginós ascens de Rui Blas. Dedueixen que és gràcies
a la Reina. Després es comencen a repartir càrrecs,
possessions i riqueses, de sobte entra Rui Blas.

Rui Blas posa en
evidència la corrupció d’aquells homes que han portat
a la desfeta del regne. Després d’una llarga reprimenda
finalment els lliura un paper exigint la seva dimissió i
l’allunyament de la cort. Alguns si neguen però ell
aconsegueix el seu propòsit de sanejament. Anuncien el retorn
de Don Gurità. Rui Blas resta sol.

Entra la Reina per un
compartiment secret. El felicita perquè ha sentit la
reprimenda i n’està orgullosa. Finalment quan ella veu la
puresa moral de Rui Blas li descobreix el seu amor per ell. El que
passa que ella creu que es diu Cèsar i es d’origen noble, la
qual cosa a ell li cou profundament. Ella surt prometent acudir quan
ell ho sol·liciti.

Rui Blas sol està
exultant de felicitat. És estimat per la Reina. Oblida la seva
veritable condició. L’amor l’encega.

De sobte, darrera seu,
entra Sal·lusti. Tot se li esfondra. Sal·lusti va
disfressat de criat, amb l’antic vestit del jove li recorda la seva
condició fictícia i l’aconsella que no despatxi els
nobles ni vulgui fer les reformes estatals que abans ha pregonat
perquè al capdavall entre nobles s’han de protegir. Vestit
de criat però humilia Rui Blas fent-lo servir de servent. Li
ordena que l’endemà prepari la seva antiga casa i els seus
criats negres muts per un afer important. Rui Blas li suplica que no
concerneixi a la Reina però Sal·lusti se’n burla. Li
diu que no n’ha de fer res. Llavors Rui Blas comprèn que el
pla incumbeix a la Reina però tots els precs són
inútils. Ni quan li confessa que l’estima. Sal·lusti
diu que ja n’era conscient i que era part del pla. El jove li diu
que negarà tot el que pretén però l’altre li
etziba el tros de paper que li va fer signar conforme el servia sense
problemes i a gust. Aleshores Rui Blas es veu perdut i promet
ajudar-lo perquè és el seu servidor.

ACTE QUART

L’antiga casa de
Sal·lusti. Rui Blas tot sol debat com pot ajudar la Reina.
Arriba a la conclusió que ha de privar la sortida de palau de
la Reina. Decideix avisar Don Gurità mitjançant un
criat. A un altre el preveu de l’arribada de Sal·lusti, un
home que es comportarà com si fos l’amo de la casa. Però
ell decideix sortir perquè en no trobar-lo allí l’altre
perdrà una part important del seu pla.

Tan bon punt surt entra
d’una revolada Cèsar per la xemeneia. Va brut i esparracat.
divaga com el seu cosí el va fer empresonar per una malfactors
que el van dur molt i molt lluny però finalment s’escapà
i clama venjança. Com sap que és a la casa de Sal·lusti
s’atipa de tot el que pot arreplegar.

Entra un criat i no
s’estranya gens de trobar Cèsar cosa que el deixa
estupefacte. A més demana per ell i li dóna una gran
suma de diners. Cèsar els pren, pensant que està
desbaratant els plans de Sal·lusti. Intenta torrar el criat
per esbrinar alguna cosa més. Vol fer-lo arreglar-li el vestit
però l’altre li diu que no és la seva funció i
toca una campaneta per fer venir un altre criat. Cèsar es
pensa perdut però entra un dels negres muts i fa tot el que li
mana sense immutar-se. Ell es pensa que és cosa de bruixes.
Aleshores decideix donar els diners al primer criat perquè els
dugui a una fonda on hi té els amics que ja sabran com
gastar-los. La seva generositat fa veure’ns com ha arribat en
aquell estat. El criat marxa.

Entra una dona vella que
pregunta per ell. Ell no s’estranya i compren que la dona és
mitjancera d’alguna jove a qui Sal·lusti vol humiliar i li
segueix el joc. La vella li lliura una nota perquè hi posi el
seu vist-i-plau i així la noia vindrà. Fa entrar un
criat mut negre i li fa escriure a ell i acomiada la vella que se’n
va tot fent-se propaganda.

De sobte entra Don Gurità
amb dues espases i reclamant Rui Blas que ell coneix com Don Cèsar,
però aquest li diu que és ell. El noble es pensa que es
burla d’ell i finalment cau en la provocació d’acceptar un
duel. Cèsar pensa que és un marit burlat per Sal·lusti
i segueix el joc. Tots dos surten a lluitar.

Entra Sal·lusti i
s’exaspera en no veure res preparat.

Torna Don Cèsar i
tot rient va enumerant tots els graons que ha desbaratat al seu cosí
mentre aquest es va exasperant i desesperant. Aquest el vol fer fora
però Cèsar s’hi nega i segur d’ell mateix crida uns
agutzils que passen per davant la casa. Sal·lusti es veu mort.

Tan bon punt entren els
agutzils, abans no Cèsar faci perdre Sal·lusti, aquest
denuncia Cèsar com el perillós bandoler que ha robat i
saquejat a nobles i gent honrada. Cèsar ara veu com ha begut
oli. Sal·lusti els mostra la capa que duu l’aventurer que
encara conté el nom del noble a qui la va robar. Als agutzils
no els cal cap més prova i s’enduen presoner Cèsar
remugant i traient foc pels queixals.

ACTE CINQUÈ

La mateixa casa. Rui Blas
torna pensant que ha desbarat els plans del malvat noble però
porta una ampolleta amb verí per matar-se perquè no
suporta el mal que ha fet a la seva estimada i ara que la creu fora
de perill es pot matar.

Aleshores s’obre la
porta secreta i entra la Reina. Ell s’exaspera i ella li diu que ha
rebut la seva nota que li deia de venir i ho ha fet a corre-cuita.
Li mostra la nota i comprèn que és aquella que
Sal·lusti li va fer escriure i que ell pensà que seria
una dama burlada. Ell intenta per tots els mitjans fer-la fugir però
ella es resisteix.

Llavors torna Sal·lusti
que es burla del seu amor i descobreix la condició de Rui
Blas. Conscient del seu amor vol fer abdicar la Reina i que fugi amb
el seu amant. Humilia la condició real de Rui Blas i la de la
Reina en fer-se amant d’un ningú. Aleshores Rui Blas
s’exaspera i perd la seva serenitat i agafant una espasa arrossega
Sal·lusti que suplica pietat a la Reina. Ella s’encara amb
Rui Blas però aquest ha perdut el món de vista i es
tanca en una habitació amb el noble i no en surt fins haver
comès el crim.

Quan surt Rui Blas torna
a ser l’ànima noble que no vol embrutar la Reina amb la seva
presència. Ella també el refusa. Creu que ha estat un
crim horrible i diu que no el podrà perdonar mai. Quan Rui
Blas sent això pren l’ampolleta i es beu el verí.
Llavors ella ho comprèn tot i es penedeix i li diu que
l’estima. Massa tard ell està morint. Aleshores ella
pronuncia el seu nom real: Rui Blas i ell mor feliç en veure
que ella finalment l’ha estimat tal com era.

EPS.-

HERNANÍ

Ed. Papers on Demand

Edicions a Petició SL

Girona 2005

Trad. Enric Peres i Sunyer


PERSONATGES:

HERNANÍ

DON CARLES

DON RUI GOMEZ DE SILVA

DONA SOL

DUC DE BAVIERA

DUC DE GOTHA

DUCDE LUTZELBOURG

DON SANÇ

DON MATIES

DON RICARD

DON GARCI SUREZ

DON FRANCESC

DON JOAN D’HARO

DON GIL TELLEZ GIRÓ

Tres CONJURATS

Un MUNTANYENC

IAQUEZ, el patge

DONA BEATRIU DUARTE

Una DAMA


ACTE PRIMER

Dona Beatriu vetlla la
cambra de la seva senyora Dona Sol. Espera l’estimat de la jove. De
sobte es presenta un home tot tapat que es descobreix i li ofereix
diners perquè l’amagui. La dona dubte però accepta
els diners i l’amaga dins d’un armari.

Entra Dona Sol frisosa,
al poc ho fa Hernaní, amarat per la pluja. Ella el vol
complaure però ell l’esquiva gelós de l’oncle de la
jove que va veure com la rondava. Ella en treu importància
perquè és un vell. El noi replica que s’hi casarà,
però. Dona Sol puntualitza que per ordre del rei. Hernaní
confessa l’odi al rei perquè va fer matar el seu pare. Per
això viu proscrit amb altres pròfugs. Ell rebla la seva
gelosia i ella li ofereix fugir. Primer ell no vol però
després s’hi avé i queden per l’endemà a la
nit i acorden un cert senyal. De sobte es fa present l’home amagat
a l’armari. Les dones criden i el noi s’hi encara amb l’espasa.
Fora, la gent de la casa es desvetlla i se sent el brogit que
s’acosta. Entren el vell oncle Rui Gomez De Silva i els seus. El
vell creu ser objecte d’una burla per part dels dos homes a
l’habitació de la seva neboda i els repta a lluitar però
el misteriós home del començament es descobreix: és
el rei Don Carles. Tots li reten homenatge i comenten que ben aviat
serà molt més que rei: serà l’emperador i
surten de l’habitació a fer-li els honors. Tots, llevat
d’Hernaní que ha quedat en un racó.

Tot sol clama venjança
i s’assegura que no el deixarà de petja.


ACTE SEGON

En un pati dels Silva Don
Carles i uns dels seus prohoms esperen la sortida de Dona Sol.
Acorden que en arribar el jove Hernaní el matin. Don Carles fa
el senyal dels dos joves i entra Dona Sol.

En veure el rei vol fugir
però aquell la reté. Quan és a punt de forçar-la
entra Hernaní.

El jove enamorat confessa
que els seus han reduït els homes del rei. Es provoquen però
finalment Hernaní cedeix i deixa fugir Don Carles.

Dona Sol vol que Hernaní
també fugi amb ella. Ell dubta del futur que li pot oferir.
Tan s’entreté que se senten altre cop els de la casa i la
noia el fa fugir amb un bes.


ACTE TERCER

Una sala plena de retrats
dels avantpassats Silva. El vell festeja la neboda oferint-li un
collar. Ell es plany de la seva diferència d’edat, però.
Ella replica que potser ella pot morir primer, encara. De sobte
anuncien l’arribada d’un peregrí. El vell diu a Dona Sol
que aprofiti per emprovar-se el vestit del casament. La noia surt.

Entra el peregrí
que és Hernaní disfressat. El vell Rui Gomez li ofereix
tota l’hospitalitat de l’hoste.

Torna Dona Sol guarnida
de núvia. Hernaní embogeix i es descobreix clamant que
qualsevol dels criats pot cobrar la recompensa que ofereixen pel seu
cap. El vell Silva al·lega que ningú el tocarà
mentre sigui el seu hoste per això es veu forçat a
armar el castell per si algú de fora el reclama.

Els dos joves sols tornen
a debatre amb la gelosia d’Hernaní i les justificacions de
Dona Sol. Ell no la creu però finalment Dona Sol li mostra,
dins d’un cofret, el ganivet amb el que es volia matar abans del
casament. Llavors ell la veu fidel i s’abracen.

Aleshores torna el vell i
els veu. Aquest cop veu la traïció amb els propis ulls.
Hernaní vanament vol fer-li comprendre llur amor. La noia s’hi
afegeix i aleshores el vell cau en un estat d’ofuscació
zelosa irrefrenable. Hernaní pel seu honor se li ofereix pel
càstig que cregui més oportú. El vell es debat
amb el seu honor ancestral i el seu afany venjatiu. Un patge anuncia
l’arribada del rei. Finalment el vell baró decideix ocultar
el jove en un amagatall rera un quadre d’un avantpassat.

Entra el rei enfurismat
per haver-se trobat el castell armat contra ell. Sap que hi ha
Hernaní i reclama el seu cap. El vell ho reconeix. El rei
insisteix però el baró s’encaparra en anar-li
mostrant un i cadascun dels quadres dels seus avantpassats. La ira
del rei creix i el vell continua el seu guiatge. El rei l’amenaça
en empresonar-lo com irresistible. El baró no decau. Aleshores
el rei el fa triar: o Hernaní o s’endurà Dona Sol. El
vell, davant del quadre que és el cau d’Hernani, dubta però
finalment prefereix honorar la seva obligació d’hoste. El
rei s’enduu la noia i surt. Rui Gomez pren unes espases d’una
panòplia.

Surt del seu amagatall
Hernaní. El vell li fa triar una de les espases. El noi s’hi
nega i demana veure la noia abans de morir. El vell comprèn
com d’inaudible és l’amagatall i li confessa la veritat.
Aleshores Hernaní li diu mil pestes per fer-lo comprendre que
el rei s’ha sortit amb la seva: estima la noia. Rui Gomez comprèn
l’engany i vol venjar-se. Hernaní s’ofereix a ajudar-lo i
quan l’hagin mort serà seu per perpetrar el seu càstig.
Li dóna un corn perquè el faci sonar reclamant-lo el
dia que el vulgui matar i ell, fidel a la seva paraula, hi anirà.
Tots dos es juren fidelitat fins aleshores.


ACTE QUART

El Panteó de la
tomba de Carlemany a Aquisgrà. Entren Don Carles i els seus.
Esperen l’arribada d’uns conjurats que es reuneixen allà i
fan plans per matar el rei. Rei per poc temps perquè ja s’està
debaten el seu nomenament o no per ser emperador. El senyal de la fi
de les deliberacions seran tres canonades.

El rei tot sol reflexiona
sobre el lloc i tot el que li comportarà ser emperador així
com tot el que ha significat aquesta figura al llarg dels temps des
de Carlemany. S’amaga dins del Panteó perquè sent
arribar els conjurats.

Tots aquests van entrant
amb una salutació ritual. Comencen a donar les seves raons per
matar el rei i possible emperador però decideixen que un
d’ells serà l’escollit i així més eficaç
i segura la mor de la seva víctima. Ho fan escrivint el nom
del triat i dipositant-lo en una de les urnes del Panteó.
L’escollit és Hernaní que es descobreix, com també
ho fa Rui Gomez, un altre dels encofurnats conjurats. Rui Gomez li
reclama el dret perquè li deu la vida. Hernaní s’hi
nega perquè això és la seva venjança i no
té res a veure amb l’altra afer. Mentre discuteixen sona una
canonada, després una altra i encara una altra.

Apareix el rei i crida
els guardes que els encerclen. També entra Dona Sol que parla
amb Hernaní ensenyant-li el punyal. Els prohoms feliciten
l’emperador. Ell vol enllestir amb els conjurats i els fa prendre,
separant els de més rang de la resta que seran salvats. Dona
Sol s’alleuja pensant que així Hernaní queda exempt.
Però llavors aquest, avançant-se s’encara amb
l’emperador i li etziba tots els seus càrrecs. Representa
que és l’antic Príncep del regne d’Aragó que
tothom pensava extingit. Dona Sol es desespera i suplica
misericòrdia. Don Carles la fa alçar i l’ofereix a
Hernaní perquè comprèn que mai podrà
gaudir del seu amor i, aleshores, en un gest sorprenent perdona tots
els conjurats com a gràcia pel flamant nomenament. Rui Gomez
però no ha perdonat. Tots surten menys Don Carles.

Tot sol manifesta que
ell, que havia demanat consell de com actuar, ha estat imbuït
per l’aura de Carlemany tan proper, que davant l’acció li
ha aconsellat la clemència.


ACTE CINQUÈ

Al palau d’Aragó
on els convidats a les noces dels joves fan xerinola però es
pregunten qui deu ser un misteriós personatge que resta
encofurnat a part.

Entra la parella i tots
els feliciten i els deixen sols.

Hernaní i Dona Sol
finalment es manifesten el seu amor però aleshores sona un
corn lluny i el jove es trasbalsa. Fa anar Dona Sol a buscar un
guariment i es disposa a acudir a la proclama fatal.

El noi tot sol pensa que
potser el vell ha marxat i l’ha perdonat.

Aleshores apareix Rui
Gomez disfressat del misteriós personatge. Li reclama la seva
promesa i li ofereix verí o l’acer. El jove tria el verí
però després li suplica una treva fins l’endemà.
El vell replica que els joves actuals tenen en molt poca estima la
paraula donada. Hernaní agafa el verí.

Entra Dona Sol i exigeix
veure què amaga Hernaní. Després d’un
forcejament li pren el flascó i davant l’astorament dels dos
homes se’l beu. Llavors el jove li exigeix la seva part i ella li
lliure la resta. Se la beu. El vell restà commogut però
és massa tard. Els joves amants moren abraçats pel
dolor. Ell resta sol i condemnat es mata.

EPS

Normal
0
21

Normal
0
21

MARION DE LORME

 

PERSONATGES

MARION DE LORME

DIDIER

LLUÍS XIII

El marquès de SAVERNY

El marquès de NANGIS

L’ANGELY, el bufó reial

El senyor de LAFFEMAS

El Duc de BELLEGARDE

 

    
Oficials al servei del d’Anjou:

El marquès de BRICHANTEAU

El comte de GASSÉ

El vescomte de BRONCHAVANNES

El cavaller de ROCHEBARON

El comte de VILLAC

El cavaller de MONTPESAT

 

       
Comediants de província:

SCARAMOUCHE

GRACIÓS

TALLABRAÇ

 

Un PREGONER

El capità QUARTENIER de Blois

Un CARCELLER

Un ESCRIBÀ

Un CONSELLER

Senyora ROSA

Senyors del Rei

OBRERS

Més COMEDIANTS de les províncies

GUARDES, POBLE, GENTILHOMES, PATGES

 

 

ACTE
PRIMER

Saverny i Marion. El primer vol saber
perquè ella ha marxat de París i ha deixat tants cors trancats. Ella espera
algú i se’l vol treure de sobre. Ho aconsegueix.

Entra Didier es juren amor. Ell li explica
que va quedar orfe i el cuidà una vella i que en morir restà sol i només va
trobar amargor entre els homes, però que amb ella se sent salvat. Li demana que
es casi amb ell. Ella contesta que no pot. Ell s’enfada i mirant allò que ella
llegia abans no arribés ell veu que és un llibret que li van fer els cortesans
i que Saverny li havia deixat. El títol parla de Marion de Lorme i ell en
renega com a dona de mala vida. Quan ella es vol explicar senten un dring
d’espases i Didier salta del balcó per ajudar al que estan atacant. Resulta ser
Saverny que, un cop foragitats els seus atacants, puja al balcó de Marion amb
Didier.

Saverny dóna les gràcies a Didier i li
demana el nom. L’altre li diu que és Didier i prou, sense el títol i enutjat el
commina a marxar. Saverny saluda a Marion i la reconeix. Didier agafa el llum i
el fa sortir. Ambdós surten.

Marion i la dida parlen de l’home que ha
rebut si era ric, galant no. Simplement que ella l’estima.

 

ACTE
SEGON

En una plaça els cortesans conversen sobre
la situació política i també critiquen el nou teatre que fa Corneille a qui
titllen de burgès. També es queixen que el cardenal Richelieu hagi fet prohibir
els duels i que castigarà els dualistes que enxampin. Assisteixen a un bàndol
que ho diu. Creuen l’escena Marion i Didier pel fons.

Entra Saverny els explica que encara busca
el seu salvador i quan el trobi li tornarà el favor.

Mentre informen Saverny de la nova llei de
duels entra vagarívol Didier, aquell li vol fer llegir el cartell que ha clavat
el pregoner i en negar-s’hi el repta a un duel. Quan són a punt.

Entra Marion, els veu i crida, cosa que
alerta la guàrdia que pretén detenir els infractors. Saverny es fa el mort i
els seus companys cortesans se l’enduen. La guàrdia pren Didier mentre
aconsellen Marion que l’oblidi.

Ella sola sense entendre res. L’Angely li
ho explica mostrant-li el rètol. Ella li explica qui és i li diu que anirà a
demanar clemència al rei. surt a l’encalç de Didier. L’Angely en recull
l’espasa i surt.

 

ACTE
TERCER

Parlen: Saverny, disfressat de soldat, amb
Laffermas, un gran home de llei. Saverny menteix sobre la seva identitat
aleshores veuen passar el seu oncle, afeblit pel dolor, el marquès de Nangis.

Brichanteau diu, a cau d’orella a Saverny
que sobretot no es descobreixi. Saverny pateix pel dolor del seu oncle que es
pensa que és mort. Brichanteau percep Laffermas i avisa Saverny que en
desconfiï.

Laffermas es dirigeix al marquès per lloar
Saverny, aquest, pensant que entristeix més que consola el seu oncle fa que
Brichanteau en digui mal. Brichanteau es va animant fins que el propi Saverny
l’ha d’aturar. Laffermas anuncia al marquès que penjaran l’assassí del seu
nebot. En diu el nom: Didier. Quan ho sent Saverny comprèn que és l’home que
cerca per donar-li les gràcies. Entra un patge. Porta una carta per Laffermas.
Aquest li pren. El patge diu que hi ha uns comediants que demanen asil.
Brichanteau ordena que se’ls allotgi allà prop i fa sortir Saverny per preparar
el seu enterrament.

Laffermas llegeix que Didier, ajudat per
Marion s’ha escapat. Surt a cercar-lo.

Entren els comediants, entre ells, Marion i
Didier. Els acomoden. El patge surt. Scaramouche reparteix els papers. A Marion
li farà fer de Ximenes i Dider del Matamoros. Entren a sopar.

Resten els enamorat. Didier es plany
d’arrossegar Marion a un abisme. Ella li replica que vol estar amb ell. La
criden a dins. Entren Saverny i Laffermas. Saverny reconeix Marion i li ho diu
a l’altre, aquest prepara un parany per enxampar-los. Dider  els veu de lluny estant però no comprèn res.
Un dels actors diu a Saverny que aquell home és company de la dona. Saverny
aleshores ho comprèn tot.

Parlen tots dos. Es reconeixen. Didier li
demana el fermall. Mentre el mira Saverny comenta quants amants ha tingut
Marion, fins i tot ell. Didier és a punt d’esclatar quan entra Laffermas. Tots
dos surten.

Laffermas pensa com ho pot fer per enxampar
els fugitius. finalment té una pensada i fa entra tots els comediants.

Els fa representar el fragment que ells
triïn.  Marion en fa un de El Cid de
Corneille. Didier, simplement, es descobreix, enfadat com està amb Marion.
Abans de res, Saverny també ho fa i quan el seu oncle el vol protegir,
Laffermas els fa detenir ambdós per haver infringit la llei de batre’s.

 

ACTE
QUART

El marquès de Nangis representa que ha
demanat un seu company de la cort, el duc de Bellegarde que intercedeixi en
favor del seu nebot. Aquell li diu que aviat vindrà el rei i que ho farà,
aleshores li farà un senyal perquè s’acosti.

Entra Marion un alabarder li demana el
passi. Ella insiteix que vol veure el duc. Un mosqueter la deixa entrar.
Aleshores surt d’una cambra Laffermas amb un rotlle segellat.

Sorpresa mútua. Laffermas li mostra l’ordre
d’execució signada pel rei mentre li diu si el vol. Ella el refusa i surt
dient-li que potser un dia en voldrà més.

Ella parla amb el duc. Li demana plorant
que la deixi parlar amb el rei. El duc l’amaga fins que li faci un senyal.

El duc atén els cortesans, entre ells
l’Angely, el bufó reial, a qui demana qui és en Lafffermas. El bufó li ho diu i
li presenta. Entra el rei.

Els cortesans deixen sols el rei i el duc.
El rei es queixa de la fama que li dóna el cardenal i se sent com un no res. Li
agradaria que la gent el veiés com a rei. El duc fa el senyal entren els
amagats.

Demanen gràcia al rei, cadascú al seu torn,
però el rei no cedeix. El duc surt desesperat. Marion resta arraulida i
abatuda.

Marion silenciosa. L’Angely mira
d’entabanar el rei al seu favor. Finalment li diu que eren dos falconers molt
bons i el rei s’avé a salvar-los i encarar-se a la voluntat del cardenal de qui
ha dit totes les coses dolentes que en pensa.

 

ACTE CINQUÈ

Uns manobres treballen demolint un mur de
palau. És per aixamplar el pas per on ha de passar la llitera del cardenal a fi
de veure l’execució dels dos joves duelistes. Comparen el cadafal d’aquests
senyors amb els on pengen els pobres. Entren Laffermas i els dóna unes ordres.
Acaven i surt. Entra Marion.

Hi ha una guixeta. Elkla hi ensenya el
paper que ha de salvar l’execució. Laffermas li mostra una de més recent que la
contradiu, però si vol oferir-se-li, com abans en tenia costum, els salvarà.
Ella dubte, finalment cedeix i surten.

Entra Didier i Saverny custodiats. Didier
abatut. Saverny conversa amb el carceller a qui envia el seu oncle per
ajudar-lo a escapolir-se. Només en pot salvar un i Saverny vol que salvi
Didier. El carceller diu que el seu oncle el mataria. Així doncs cap dels dos.

Entra un carceller. Els comunica que els
tallaran el cap enlloc de penjar-los. Didier continua amb les seves reveries.

Didier i Saverny conversen de que cal tenir
força i ser valents. Sobretot Didier que mira de donar coratge a l’altre quan
se n’adona que s’ha dormit. Pensa que és millor morir abans d’odiar tot el que
s’ha estimat. Entren Marion i el carceller amb un paquet que conté una
disfressa.

Marion s’eixuga el bes de Laffermas i quan
veu Didier s’hi llança als genolls. Li ofereix el paquet de la disfressa i diu
que quan soni el canó arribarà el cardenal. Ella amb pressa, ell a poc a poc.
La fa mirar-li als ulls. Ella dubta si li veu el petons de l’altre. Li diu que
sempre ha fet el que ell ha volgut i que ara vol que li faci cas. Li demana el
seu nom. Ell li diu: Maria. Ell li diu Maria o Marion. Ella li suplica clemència
i ell li demana quan s’ha prostituït per a poder flanquejar totes les
seguretats fins allà. Ella replica que ho ha fet per salvar-lo. Ell li diu que
s’ha aprofitat de la seva candidesa que li hauria hagut de dir qui era. No vol
fugir. L’únic lloc on fugirà serà a la tomba. 
El carceller els recorda que es fa tard. Entren els botxins i els
soldats.

L’escrivent els dóna un paper per signar.
Saverny desvetllant-se encara té temps de corregir-los les errades. Els dos
joves s’abracen. Ella demana que l’abraci, també. Ell finalment consent, perquè
l’estima encara. Ell li demana que el perdoni per haver-la fet patir i pel que
patirà. Ella suplica mercè. Fins i tot l públic. El carceller diu que encara
pot demanar gràcia al cardenal. De cop, entra la llitera amb les cortines
tancades. Ella suplica i una veu diu que no hi ha gràcia. La gent surt i la
llitera també. Ella resta sola i es demana si ha estat un somni. Al cap de poc
torna la gent i la llitera. Ella diu crida que ha vingut l’home vermell.

 

 

 

 

Tribulet

 

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

EL REI ES DIVERTEIX

 

ACTE PRIMER

El rei confessa a un cortesà que sortint de Missa ha
conegut una noia que li ha agradat però ha de ser un secret.

Entren més cortesans i Tribulet. El rei festeja la dona
d’un d’ells i Tribulet se’n fot.

Els cortesans comenten entre ells l’odi que tenen al
bufó. Un d’ells els diu que Tribulet visita una dona de nits. Decideixen
parar-li un parany.

El rei diu al bufó els plans que té la seva germana per a
que es culturitzi. L’altre li treu del cap. Després fa posar els cortesans en
contra seva per a fer riure el rei. Tornen a comentar si hi pot haver una dona
que l’estimi tan sols per l’home que és. Es burla del marit de la dona
festejada abans pel rei. Els cortesans acorden trobar-se allà on va Tribulet de
nits. Un vell demana audiència. El rei no el vol veure i el bufó el convenç
perquè el deixi passar.

Entra el vell a qui el rei ha ultratjat dona i filla.
Tribulet se’n fot. El vell els maleeix a tots dos. Se l’enduen presoner.

 

ACTE SEGON

Fosc. Tribulet va cap a casa i topa amb un home
(Saltabadil) que se li ofereix per solucionar qualsevol problema que molesti la
seva dona. Dóna serveis amb l’espasa per diners. Tot és observat, sense que els
ho sàpiguen, pels cortesans. Saltabadil diu que pot matar pel carrer o disposar
de casa seva mateix amb ajut de la seva agraciada germana. Li dóna l’adreça i
s’acomiaden. Un dels cortesans ho anota per si ho necessita.

Tribulet tot sol es plany de la maledicció del vell, de
la seva feina pel que té de cruel de fer riure mentre el corrou la
desesperació.

Tribulet, la seva filla Blanca i la dida. Tribulet
obsessionat perquè no surti. Ella diu que només va a missa. Li retreu que no
coneix ni el nom del seu pare ni què fa. Ell sobreprotegint-la. S’assegura que
la dida no la deixi anar enlloc ni que deixi entrar ningú i se’n va. El rei
aprofita la seva sortida per entrar i amagar-se darrera un arbre.

Blanca i la dida parlen del jove que la noia ha vist
molts cops a missa i que estima. La dida descobreix el rei darrera l’arbre i
aquest li dóna diners perquè calli . Ella ho fa i tot seguit aixalia Blanca
perquè l’afalagui inconscientment als atributs que li troba, mentre a cada nou
afalac el rei posa més diners a la mà de la dida. Quan se li acaben no hi ha
més afalacs. Llavors el rei es fa visible i la noia astorada demana ajut, la
dida no hi és. El rei prova de seduir-la i ella el refusa. Ell li fa amoretes,
ella el refusa. Li dóna un nom fals. La dida torna dient que ve algú. El rei li
roba un petó i surt amb la dida per  una altra porta.

Els cortesans la veuen des del carrer. La troben
meravellosa. Entra Tribulet. És al carrer i molt fosc. Els cortesans el
conviden a raptar la dona del cortesà ultratjat al primer acte per a dur-la al
rei. Ell s’hi avé i li posen una carota que no el deixa veure ni sentir i ha
d’aguantar una estona. Ho fa. Els altres entren a casa seva. Li rapten la filla
i se’n van. Després quan són fora, se n’adona on és i ho compren tot.

 

ACTE TERCER

Els cortesans li diuen al rei que li han dut la filla de
Tribulet. Ell se n’estranya i ja ensaliva. Els deixen sols.

El rei la vol seduir. Ella no compren on és i es pensa
que és el noi que va conèixer però descobreix el seu error. Vol fugir i entra
ala cambra del rei i s’hi tanca. Ell amb una altra clau la segueix.

Tornen els cortesans i comprenen on són els joves. Entra
Tribulet i decideixen no dir res. Tribulet vol saber on és la seva filla i
només rep burles dels altres. Per fi, en provar la porta de la cambra, tots li
barren el pas i ho compren tot. Forcejant per entrar els suplica el deixin
passar i per fi surt Blanca. Ell l’abraça i la noia esmaperduda li diu que ha
perdut l’honradesa. Ell trasbalsat demana que els deixin marxar.

Tribulet arrenca a Blanca el permís  de
venjar-se.  Ella, a part, encara estima el rei. Pel costat passen uns
soldats que duen el vell a la presó que també clama venjança. Tribulet diu, des
de l’altre costat diu que la resposta a la seva maledicció ja està en marxa.


 

ACTE QUART
Casalot de Saltabadil i Magdalona, prop dels Sena. Ha confessat que encara estima el rei al seu pare i ell li

Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari

Friedrich Schiller

 

 

GUILLEM TELL

Friedrich Schiller. Teatre

Ed. 62 MOLU, 23. Barna. 1983

PERSONATGES

HERMANN GESSLER, governador imperial a Schwyz i Uri.

WERNER, baró d’Attinghausen, banderer.

ULRICH
VON RUDENZ, nebot del baró.

Gent de Schwyz:

WENER STAUFFACHER

KONRAD HUNN

ITEL REDING

HANS AUF DER MAUER

JÖRG IM HOFE

ULRICH, el ferrer

JOST VON WEILER

Gent d’Uri:

WALTER FÜRST

GUILLEM TELL

RÖSSELMANN, el rector

PETERMANN, el sagristà

KUONI, el pastor

WERNI, el caçador

RUODI, el pescador

Gent d’Unterwalden:

ARNOLD VOM MELCHTAL

KONRAD BAUMGARTEN

MEIER VON SARNEN

STRUTH VON WINKELRIED

KLAUS VON DER FLÜE

BLURKHART AM BÜHEL

ARNOLD VON SEWA

…..

PFEIFER DE LUCERNA

KUNZ DE GERSAU

JENNI, minyó pescador

SEPPI, rabadà

GERTRUDIS, dona de STAUFFACHER

EDUVIGIS, dona d’en Tell i filla de FÜRST

BERTA VON BRUNECK, una rica hereva

Pageses:

ARMGARD

MECHTHILD

ELSBETH

HILDEGARD

Fills d’en Tell i Eduvigis:

WALTER GUILLEM

Soldats:

FRIESZHART LEUTHOLD

…..

RUDOLF

DER HARRAS, cavallers de Gessler

JOAN EL PARRICIDA, duc de Suàbia

STÜSSI, guardatermes

EL TORO D’URI

MISSATGER IMPERIAL

CAPATÀS DE LES OBRES

MESTRE PICAPEDRER, FADRINS I MANOBRES

NUNCI PÚBLIC

GERMANS DE LA CARITAT

SOLDATS DE CAVALLERIA DE GLESSLER I DE LANDENBERG

CAMPEROLS,
HOMES i DONES dels cantons.

ACTE PRIMER

Mentre s’acosta una tempesta, vora el llac, un barquer i un pastor veuen algú que arriba corrents. És un home que ha mort un batlle que volia abusar de la seva dona. Demana al barquer que el passi a l’altra riba perquè l’encalcen els soldats. El barquer s’hi nega per por de les ones. Arriba en Tell i demana provar-ho ell. Arriben els soldats, quan veuen fora del seu abast el fugitiu maten el bestiar i cremen la casa dels que s’han quedat a terra, mentre es demanen quan trigarà a venir el salvador del seu país.

N’Stauffacher i la seva dona parlen de l’odi que li té el batlle. La dona li aconsella que és hora de rebel·lar-se per les armes i que d’altres l’ajudaran. L’home sorprès hi consent. Arriben el fugitiu i Tell que recomana al pròfug posar-se en mans d’ Stauffacher.

Una plaça. Els treballadors construeixen el que serà una presó. Arriba Tell i Stauffacher li aconsella que se’ls uneixi. Tell replica que tot sol va més bé però si el necessiten vindrà. Quan surt el nunci del batlle llegeix una proclama conforme tothom que passi ha de saludar el capell del batlle penjat al capdamunt d’un pal. Tothom diu que és una ignominia. Cau la bastida que feien i mata un treballador. Berta vol pagar diners per ell però desisteix davant del rebuig general.

Una reunió de conspiradors. N’arriba un i tots s’amaguen. Parlant amb l’amo de la casa el nou explica el mal que ha patit el pare d’un dels amagats que surt i vol venjar-se. Decideixen tots que s’han d’unir per anar contra els tirans.

ACTE SEGON

El vell baró d’Attinghausen intenta convèncer vanament al seu nebot que ha de romandre a la terra que és seva i no buscar la glòria a la cort imperial. Descobreix que està enamorat d’una cortesana i no el pot retenir. Ho veu tot perdut finalment.

Els rebels es reuneixen en una vall al voltant del foc. Oblidant les diferències parlen. Aquell que ho fa entra al cercle. Acorden que durant la festa que se sol fer per dur regals al batlle hi aniran armats i d’amagat i els faran fora tots de les fronteres.

ACTE TERCER

A casa d’en Tell. Estampa de família. La dona i dos fills. En Tell diu que vol anar a veure son pare al poble. Un dels nens el vol acompanyar. Malgrat els precs de la dona perquè el batlle correrà per allí i tem la reacció d’en Tell, el seu home no li fa cas i s’hi encaminen.

Rudenz, el nebot del baró i la seva estimada Berta s’han separat dels caçadors nobles i ell li declara el seu amor.
Ella el refusa perquè s’entesta en rebutjar i trair els seus compatriotes, a més l’emperador la vol treure de les seves terres i portar-la a la cort per a prometre-la a un noble. Ell es repensa i, abans que tornin els caçadors, li promet posar-se al costat del seu país.

La plaça del poble. Dos guardians del barret comenten que ningú passa per allà. Tothom fa marrada. En Tell i el seu fill hi passen, distrets per les preguntes del fill són aturats pels guardes per obviar la reverència. Se’l volen endur a la presó. El poble s’hi aplega i arriba el batlle que coneixedor de la fama d’en Tell l’obliga a disparar una fletxa de la ballesta a una poma que col·loquen al cap del seu fill. Berta mira de convèncer el batlle però tot és inútil. Rudenz s’encara amb el batlle: demana clemència per en Tell. El batlle no escolta ningú. Mentre en Tell ha llençat la fletxa i ha partit la poma. El fill la hi porta content. El batlle demana en Tell perquè s’ha amagat una segona fletxa i li garanteix la vida sigui quina sigui la resposta. Tell li respon que si hagués fallat la segona fletxa hauria estat per a ell. El batlle el fa detenir i se l’emporta presoner.

ACTE QUART

Un pescador i el seu fill observen una tempesta al llac. Hi veuen la barca del batlle amb en Tell pres lluitant contra l’oratge. Al poc apareix en Tell tot sol. Els explica que el van deslligar per menar la barca i com ell la conduí prop d’un escull i d’allà va saltar a la riba mentre enviava d’un cop de peu la barca altra cop al mig del llac. Demana com anar a un cert lloc i el fill del pescador l’acompanya.

Enmig la vetlla del baró moribund entra la dona d’en Tell i abraça el seu fill. Els acusa a tots que no hagin impedit l’empresonament del seu home. El baró es deixondeix i demana pel nebot el vol beneir abans de morir. Els recomana que restin junts i mor. Aleshores arriba el jove baró i es lamenta no haver-lo vist viu. Anuncia a tots que ara és dels seus i que està penedit i que cal que s’aliïn per tal de salvar en Tell. Primer no s’hi avenen però a la fi acorden esperar el senyal d’una foguera.

En Tell espera el batlle enmig d’una fondalada. És un lloc de pas. Un passavolant li diu que té un posat trist que vagi amb ell a un casament que s’alegrarà. En Tell espera. Una avançada avisa que el batlle ve. Una dona s’interposa al batlle i li demana justícia pel seu home empresonat; amb llurs fills s’estira al mig del camí. De cop, la fletxa d’en Tell traspassa el cor del batlle que cau moribund. Arriba més gent, els soldats diuen que han d’anar a guardar la fortalesa. Venen uns frares i canten una cançó pel mort.

ACTE CINQUÈ

La fortalesa d’Uri. Per tot es veuen senyals lluminosos de la salvació i ells també s’hi  afegeixen i volen fer caure la fortalesa. Arriba un missatger i explica com el nou baró va salvar la seva estimada.

Entren uns amb restes d’aquella bastida i el barret del batlle tot cridant consignes de llibertat. Decideixen conservar el barret com a símbol.

Porten la nova que el nebot de l’emperador l’ha mor, també missatge de la vídua de l’emperador que espera no apleguin els caps dels assassins del seu marit, pels favors que l’emperador els féu. Ell diuen que no en van rebre cap ans al contrari. Finalment es demanen on para en Guillem Tell.

La casa d’en Tell. La dona i els fills l’esperen. Arriba un monjo li donen aigua. De cop torna en Tell. En adonar-se’n del monjo el reconeix com
l’assassí de l’emperador. Tell horroritzat fa sortir els seus de casa. El parricida es vol comparar amb Tell que li confessa que no hi troba similitud i el vol fer fora. El noble diu que no l’importa res i que se n’anirà. En Tell es compadeix i l’altre li ho agraeix però en Tell li aconsella que vagi a demanar perdó al papa i li indica un perillós camí on ha de passar mil penitències fins arribar a destinació. Se separen.

Arriba gent a festejar la victòria. Amb ells els hereus barons es declaren l’amor i donen la llibertat a tot el poble per sempre.

EPS.-

ELS BANDITS

Friedrich Schiller. Teatre

Ed. 62 MOLU, 23. Barna. 1983

PERSONATGES

MAXIMILIAN, comte de Moor

KARL

FRANZ, els seus fills

AMÀLIA, enamorada de Karl

Els següents llibertins i després bandits:

SPIEGELBERG

SCWEIZER

GRIMM

RAZMANN

SCHUFTERLE

ROLLER

KOSINSKY

SCHWARZ

HERRMANN, un noble

DANIEL, vell criat del comte Moor

EL CAPELLÀ MOSER

UN CAPELLÀ

UNA COLLA DE BANDITS

– L’acció a Alemanya –

ACTE PRIMER

Franz vol entabanar el seu propi pare sobre Karl, el seu germà. Li diu que el seu altre fill s’ha convertit en un bandit monstruós autor de mil i una malifetes. El pare el creu i deshereta Karl.

Simultàniament Karl i uns amics barrilaires decideixen convertir-se en bandits con a rebuig de la seva societat.

Ara Franz mira de engatussar Amàlia, l’estimada de Karl, de la crueltat d’aquest, però aquest cop la noia li descobreix la mentida amb un fals missatge pòstum del seu xicot a Franz, abans de partir, que es fes càrrec d’ella. Franz l’únic que vol és l’herència del germà i la xicota. El fa fora.

ACTE SEGON

Franz sol, es queixa de com l’afarta el seu pare i cerca la manera de donar-li mort. Entra Herrmann i aquell li recorda tot el que li ha fet Karl: prendre-li la xicota i humiliar-lo a part d’alguna mentida més i així aconsegueix donar la falsa mort de Karl al seu pare.

Franz i Herrmann, aquest disfressat, es presenten al llit de mort del vell Moor i Amàlia i Herrmann els explica que Karl ha mor. Desesperat el vell mor fent-se culpable d’haver-lo llançat a la desesperació.

Al bosc Spiegelberg i un altre fan barrila sobre les seves dolenteries com a bandits, sacrilegis a monges, etc. Arriben altres i diuen que han agafat un d’ells. Al cap de poc arriben amb en Moor, el capità que l’ha salvat. S’indigna quan li diuen que han mort criatures. Arriba un capellà missatger dels soldats que els envolten perquè lliurin el capità però el fan fora i es disposen a defensar-lo fins la mort.

ACTE TERCER

Amàlia es plany de la seva soledat. Franz la vol atreure a un convit, primer de bones maneres però cansat del seu refús pren males maneres fins i tot la vol forçar. Amàlia li pren l’espasa i el fa fora. Entra Herrmann i li diu, encara que no el vol escoltar, que Karl i el vell Moor són vius. Ella roman astorada.

Els bandits i Moor es lliuren al repòs. Ell comença a divagar de l’abandó en el qual es troba. No el poden consolar. Arriba un jove i es vol enrolar amb ells. Moor li nega tot permís però quan el noi li conta la seva història on surt una noia que es diu com la seva estimada alguna cosa el fa saltar per anar-hi al moment.

ACTE QUART

Moor amb recança per la incertesa torna al seu país. Franz sospita que el seu visitant és el seu germà i obliga Daniel, el vell criat a enverinar-lo en contra de la seva voluntat.

Es troben Daniel i Karl aquell li diu que el coneix i li recorda un munt de coses de la infantesa. Karl es descobreix i Daniel se’n va segur d’afrontar el seu càstig per no odiar el seu germà. Sabedor de la maldat del germà i no podent matar-lo Karl decideix marxar. A darrera hora però vol sentir la veu de la noia.

Amàlia al jardí lluita pel desig d’estar enamorada del nouvingut sense saber que és en Karl. Arriba al jardí. Parlen. Ella li confessa que està trista pel seu amor perdut. Ell que també estima una altra Amàlia i que tem que no l’estimarà perquè s’ha convertit en un assassí. Ella li diu que el seu no ho serà mai. Ell s’entristeix. Ella canta endolcida.

Els bandits parlen del capità que va marxar tan trist. Spiegelberg conxorxa amb una altre per matar-lo. Schwarz els sent i el mata. Arriba el capità i s’hi emprenya. Tots els bandits es posen a dormir. Karl vetlla i canta. Sent que s’acosta Herrmann que va a la torre del mig de l’escena i que parla amb algú que és a dins.
S’apropa i fa sortir el de la torre. Resulta ser el seu pare empresonat en vida. El pare li conta la història del seu captiveri i Karl enfollit envia Schwarz a cercar el seu germà i que el porti al seu davant.

ACTE CINQUÈ

Franz corre esperitat pel palau. Ha somniat. Daniel que volia fugir el sent, i l’obliga a sentir el seu malson. Fa que cridi un capellà. Ve el capellà i hi ha una lluita dialèctica per demostrar l’existència del pecat i la redempció. El capellà aconsegueix espantar Franz i surt. Se sent que arriba l’assassí que el busca i ell cada cop més espantat es mata. Quan el batlle arriba el troba mort i s’engega un tret.

El bandit Moor i el seu pare parlen. Mentre un espera el retorn dels que han anat a cercar Karl, el seu pare es lamenta per la desgràcia del seu segon fill. Arriben els enviats i li diuen que l’han trobat mort. Ell es creu alliberat de voler fer mal al seu pare, llavors entra Amàlia que se li abraça, ell creu que no el perdonarà pel fet de ser un bandit, però ho fa. Karl vol deixar-ho tot i tornar a casa amb la noia però els bandits li recorden la seva promesa. El jove refusa Amàlia com a compliment del jurament i ella li demana que la mati. Karl la mata abans que cap altre ho faci i decideix lliurar-se i donar la recompensa a un pare de deu fills.

EPS.-

Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | 1 comentari

GUILLEM TELL

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

GUILLEM
TELL

 

Friedrich Schiller. Teatre

Ed. 62 MOLU, 23. Barna. 1983

 

PERSONATGES

HERMANN GESSLER, governador imperial a Schwyz i Uri.

WERNER, baró d’Attinghausen, banderer.

ULRICH VON RUDENZ, nebot del baró.

Gent de Schwyz:

WENER STAUFFACHER

KONRAD HUNN

ITEL REDING

HANS AUF DER MAUER

JÖRG IM HOFE

ULRICH, el ferrer

JOST VON WEILER

Gent d’Uri:

WALTER FÜRST

GUILLEM TELL

RÖSSELMANN, el rector

PETERMANN, el sagristà

KUONI, el pastor

WERNI, el caçador

RUODI, el pescador

Gent d’Unterwalden:

ARNOLD VOM MELCHTAL

KONRAD BAUMGARTEN

MEIER VON SARNEN

STRUTH VON WINKELRIED

KLAUS VON DER FLÜE

BLURKHART AM BÜHEL

ARNOLD VON SEWA

            …..

PFEIFER DE LUCERNA

KUNZ DE GERSAU

JENNI, minyó pescador

SEPPI, rabadà

GERTRUDIS, dona de STAUFFACHER

EDUVIGIS, dona d’en Tell i filla de FÜRST

BERTA VON BRUNECK, una rica hereva

            Pageses:

ARMGARD

MECHTHILD

ELSBETH

HILDEGARD

            Fills d’en Tell i
Eduvigis:

WALTER

GUILLEM

            Soldats:

FRIESZHART

LEUTHOLD

            …..

RUDOLF DER HARRAS, cavallers de Gessler

JOAN EL PARRICIDA, duc de Suàbia

STÜSSI, guardatermes

EL TORO D’URI

MISSATGER IMPERIAL

CAPATÀS DE LES OBRES

MESTRE PICAPEDRER, FADRINS I MANOBRES

NUNCI PÚBLIC

GERMANS DE LA CARITAT

SOLDATS DE CAVALLERIA DE GLESSLER I DE LANDENBERG

CAMPEROLS, HOMES i DONES dels cantons.

 

 

ACTE PRIMER

Mentre s’acosta una tempesta, vora el llac, un barquer i un pastor
veuen algú que arriba corrents. És un home que ha mort un batlle que volia
abusar de la seva dona. Demana al barquer que el passi a l’altra riba perquè
l’encalcen els soldats. El barquer s’hi nega per por de les ones. Arriba en
Tell i demana provar-ho ell. Arriben els soldats, quan veuen fora del seu abast
el fugitiu maten el bestiar i cremen la casa dels que s’han quedat a terra,
mentre es demanen quan trigarà a venir el salvador del seu país.

N’Stauffacher i la seva dona parlen de l’odi que li té el
batlle. La dona li aconsella que és hora de rebel·lar-se per les armes i que
d’altres l’ajudaran. L’home sorprès hi consent. Arriben el fugitiu i Tell que
recomana al pròfug posar-se en mans d’ Stauffacher.

Una plaça. Els treballadors construeixen el que serà una presó.  Arriba Tell i Stauffacher li aconsella que
se’ls uneixi. Tell replica que tot sol va més bé però si el necessiten vindrà.
Quan surt el nunci del batlle llegeix una proclama conforme tothom que passi ha
de saludar el capell del batlle penjat al capdamunt d’un pal. Tothom diu que és
una ignominia. Cau la bastida que feien i mata un treballador. Berta vol pagar
diners per ell però desisteix davant del rebuig general.

Una reunió de conspiradors. N’arriba un i tots s’amaguen. Parlant amb
l’amo de la casa el nou explica el mal que ha patit el pare d’un dels amagats
que surt i vol venjar-se. Decideixen tots que s’han d’unir per anar contra els
tirans.

 

ACTE SEGON

El vell baró d’Attinghausen intenta convèncer vanament al seu nebot que
ha de romandre a la terra que és seva i no buscar la glòria a la cort imperial.
Descobreix que està enamorat d’una cortesana i no el pot retenir. Ho veu tot
perdut finalment.

Els rebels es reuneixen en una vall al voltant del foc. Oblidant les
diferències parlen. Aquell que ho fa entra al cercle. Acorden que durant la
festa que se sol fer per dur regals al batlle hi aniran armats i d’amagat i els
faran fora tots de les fronteres.

 

ACTE TERCER

A casa d’en Tell. Estampa de família. La dona i dos fills. En Tell diu
que vol anar a veure son pare al poble. Un dels nens el vol acompanyar. Malgrat
els precs de la dona perquè el batlle correrà per allí i tem la reacció d’en
Tell, el seu home no li fa cas i s’hi encaminen.

Rudenz, el nebot del baró i la seva estimada Berta s’han separat dels
caçadors nobles i ell li declara el seu amor. Ella el refusa perquè s’entesta
en rebutjar i trair els seus compatriotes, a més l’emperador la vol treure de
les seves terres i portar-la a la cort per a prometre-la a un noble. Ell es repensa
i, abans que tornin els caçadors, li promet posar-se al costat del seu país.

La plaça del poble. Dos guardians del barret comenten que ningú passa
per allà. Tothom fa marrada. En Tell i el seu fill hi passen, distrets per les
preguntes del fill són aturats pels guardes per obviar la reverència. Se’l
volen endur a la presó. El poble s’hi aplega i arriba el batlle que coneixedor
de la fama d’en Tell l’obliga a disparar una fletxa de la ballesta a una poma
que col·loquen al cap del seu fill. Berta mira de convèncer el batlle però tot
és inútil. Rudenz s’encara amb el batlle: demana clemència per en Tell. El
batlle no escolta ningú. Mentre en Tell ha llençat la fletxa i ha partit la
poma. El fill la hi porta content. El batlle demana en Tell perquè s’ha amagat
una segona fletxa i li garanteix la vida sigui quina sigui la resposta. Tell li
respon que si hagués fallat la segona fletxa hauria estat per a ell. El batlle
el fa detenir i se l’emporta presoner.

 

ACTE QUART

Un pescador i el seu fill observen una tempesta al llac. Hi veuen la
barca del batlle amb en Tell pres lluitant contra l’oratge. Al poc apareix en
Tell tot sol. Els explica que el van deslligar per menar la barca i com ell la
conduí prop d’un escull i d’allà va saltar a la riba mentre enviava d’un cop de
peu la barca altra cop al mig del llac. Demana com anar a un cert lloc i el
fill del pescador l’acompanya.

Enmig la vetlla del baró moribund entra la dona d’en Tell i abraça el
seu fill. Els acusa a tots que no hagin impedit l’empresonament del seu home.
El baró es deixondeix i demana pel nebot el vol beneir abans de morir. Els
recomana que restin junts i mor. Aleshores arriba el jove baró i es lamenta no
haver-lo vist viu. Anuncia a tots que ara és dels seus i que està penedit i que
cal que s’aliïn per tal de salvar en Tell. Primer no s’hi avenen però a la fi
acorden esperar el senyal d’una foguera.

En Tell espera el batlle enmig d’una fondalada. És un lloc de pas. Un
passavolant li diu que té un posat trist que vagi amb ell a un casament que
s’alegrarà. En Tell espera. Una avançada avisa que el batlle ve. Una dona
s’interposa al batlle i li demana justícia pel seu home empresonat; amb llurs
fills s’estira al mig del camí. De cop, la fletxa d’en Tell traspassa el cor del
batlle que cau moribund. Arriba més gent, els soldats diuen que han d’anar a
guardar la fortalesa. Venen uns frares i canten una cançó pel mort.

 

ACTE CINQUÈ

La fortalesa d’Uri. Per tot es veuen senyals lluminosos de la salvació
i ells també s’hi afegeixen i volen fer caure la fortalesa. Arriba un missatger
i explica com el nou baró va salvar la seva estimada.

Entren uns amb restes d’aquella bastida i el barret del batlle tot
cridant consignes de llibertat. Decideixen conservar el barret com a símbol.

Porten la nova que el nebot de l’emperador l’ha mor, també missatge de
la vídua de l’emperador que espera no apleguin els caps dels assassins del seu
marit, pels favors que l’emperador els féu. Ell diuen que no en van rebre cap
ans al contrari. Finalment es demanen on para en Guillem Tell.

La casa d’en Tell. La dona i els fills l’esperen. Arriba un monjo li
donen aigua. De cop torna en Tell.  En
adonar-se’n del monjo el reconeix com l’assassí de l’emperador. Tell
horroritzat fa sortir els seus de casa. El parricida es vol comparar amb Tell
que li confessa que no hi troba similitud i el vol fer fora. El noble diu que
no l’importa res i que se n’anirà. En Tell es compadeix i l’altre li ho agraeix
però en Tell li aconsella que vagi a demanar perdó al papa i li indica un
perillós camí on ha de passar mil penitències fins arribar a destinació. Se
separen.

Arriba gent a festejar la victòria. Amb ells els hereus barons es
declaren l’amor i donen la llibertat a tot el poble per sempre.

 

 

EPS

 

 

Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari

William Shakespeare

Normal
0
21

Trobat un nou retrat de William Shakespeare

 

Shakespeare 2009

encara que coneixent el tarannà anglès de perfectes creadors de mites, tal vegada tot plegat sigui un fet més per alimentar la llegenda de l’escriptor a qui no calen aquesta mena d’efectes, només cal llegir la seva obra i ho entendreu.

OBRES DE
SHAKESPEARE:

 

Comèdies:

 

– Penes
d’amor perdut

– La
comèdia dels errors

– Dos
Cavallers de Verona

– Somni de
les calendes d’estiu

– El
mercader de Venècia

– L’amansiment
de la fera

– Les
alegres comares de Windsor

– Molt
soroll per no res

– És així
si us sembla

– Dotzena
nit o Com vulgueu

– Tot va
bé si acaba bé

– Mesura
per mesura


Pericles, príncep de Tir

– Cimbelí

– Conte
d’hivern

– La
tempesta

 

Històriques:

 

– El rei
Joan

– Ricard
II

– Enric
IV. Primera Part

– Enric
IV. Segona Part

– Enric V

– Enric
VI. Primera Part

– Enric
VI. Segona Part

– Enric
VI. Tercera Part

– Ricard
III

– Enric
VIII

 

Tragèdies:

 

– Titus
Andrònic

– Romeu i
Julieta

– Juli
Cèsar

– Hamlet,
príncep de Dinamarca

– Troilus
i Cressida

– Otel·lo,
el moro de Venècia

– El rei
Lear

– Macbeth

– Antoni i
Cleòpatra

– Timó
d’Atenes


Coriol·là

 

Normal
0
21

DATA

COMÈDIES

HISTÒRIQUES

TRAGÈDIES

1590-2

Treballs
d’amor perdut

1,2,3,Enric
VI

 

1592-4

La
comèdia dels errors

Dos
cavallers de Verona

 

 

1593-4

 

Ricard
III

Titus
Andrònic

1594-6

Somni
de les calendes d’estiu

El
mercader de Venècia

El
rei Joan

Ricard
II

 

1594-7

L’amansiment
de la fera

 

Romeu
i Julieta

1597-8

 

1,2
Enric IV

 

1598-9

 

Enric
V

Juli
Cèsar

1597-1600

Les
alegres comares de Windsor

 

 

1598-1600

Molt
soroll per no res

 

 

1599-1600

És
així si us sembla

 

 

1599-1601

Dotzena
nit o Com vulgueu

 

 

1600-1

 

 

Hamlet

1600-4

Tot
va bé si acaba bé

 

 

1601-3

 

 

Troilus
i Cressida

1603-4

Mesura
per mesura

 

 

1604-5

 

 

Otel·lo

1605-6

 

 

El
rei Lear

Macbeth

1607-8

Pericles

 

Antoni
i Cleòpatra

Timó
d’Atenes

1608-10

 

 

Coriol·là

1609-10

Cimbel·lí

 

 

1610-11

Conte
d’hivern

 

 

1611-12

La
tempesta

 

 

1612-13

 

Enric
VIII

 

 

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

 

EL REI LEAR

 

PERSONATGES:

El rei LEAR, rei de Britània

El rei de França

El Duc de Borgonya

GONERIL, filla gran de Lear

REGAN, la mitjana

CORDÈLIA, la petita

El Duc d’ALBANY ( llegiu “Albani”), l’home de
Goneril

El Duc de CORNWALL, l’home de Regan

El Comte de KENT, fidel a Lear

El Comte de GLOSTER

EDGARD, fill natural de Gloster

EDMON, fill bastard de Gloster

El BUFÓ

OSWALD, senescal de Goneril

CURAN, cortesà

Un VELL, criat de Gloster

Un CAPITÀ

Un HERALD

 

Lear, el rei de
Bretanya, en veure’s vell, decideix repartir el seu regne en tres parts iguals:
entre les seves filles: Gòneril, Regan i Cordelia. Les dues primeres, les més
grans, estan casades amb els ducs de Albany i el de Cornwall, respectivament;
Cordèlia, per la seva banda és pretesa pel duc de Borgonya i el rei de França.
Lear vol saber quina de totes elles l’estima més per donar-li la millor part.
Les dues primeres es desfan en promeses d’estimació però, al seu torn, Cordèlia
manifesta la seva incapacitat d’expressar-li amb paraules l’afecte que li professa.
El seu pare del tot enutjat reparteix la seva part entre les altres dues
germanes i fa cridar els pretendents. El conte de Kent en veure aquesta
rebequeria defensa la noia i també rep les ires del rei allunyant-lo de la seva
presència i desterrant-lo. En arribar els pretendents i sabent la situació de
la noia sense dot, el duc de Borgonya refusa el prometatge. Al seu torn el rei
de França l’elogia i la pren com a futura esposa. Cordèlia s’acomiada del pare
i les germanes desitjant que llurs bones paraules no siguin en va.

            Lear
desposseït del seu regne va a viure amb la seva filla Gòneril, la més gran. Aquesta
no té el més mínim interès per sostenir el seu pare. Recomana als seus criats
la major negligència envers ell. El conte de Kent endut per la seva lleialtat,
aconsegueix infiltrar-se en el seguici del rei, sense ser conegut i veu com els
criats de Gòneril l’arriben a humiliar i insultar, però ell aleshores, mogut
per la fidelitat s’hi encara i en colpeja un, el més insolent, Osvald. Però
fins i tot Lear ha de patir les enginyoses burles del seu propi bufó que li
retreu el poc seny d’haver repartit el seu reialme. Gòneril ve i exigeix la
reducció del seguici del vell rei i li adreça tot un seguit de mots
desagradosos. Lear ofès i dolgut decideix anar-se’n amb la seva altra filla. El
duc d’Albany, l’home de Gòneril, s’estranya de la ira del rei i li fa creure
que és boig. Lear se’n va. Gòneril tramet un missatge a la seva germana per a
que segueixi la seva mateixa consigna.

            Edmon,
el fill bastard del conte de Glòster, para un parany al seu germà Edgar, el
legítim, fent creure al seu pare que Edgar el vol assassinar per poder heretar.
Li aconsella observar-ne la conducta i aconsegueix que vegi com el noi fuig.
Aquest ha fugit seguint els seus falsos consells en fer-lo creure que d’aquesta
manera evitaria un terrible enuig del seu pare, ja que confia cegament en el
seu pervers germà. En veure’n la fugida, Glòster, creu definitivament en la
culpabilitat del seu fill. Aleshores arriben Regan i el seu home, el duc de
Cornwall. Han rebut bel missatge de Gòneril i han sortit del seu castell per no
rebre el seu pare i sogre. Tot darrera seu arriben Kent i Osvald, cadascun per
la seva banda, i tornen a enganxar-se. Cornwall els separa i, Regan, per
castigar-lo, el fa posar al cep.

            Lear
també es presenta al castell de Glòster, estranyat per l’absència de la seva
filla. Quan veu Kent al cep se sent vexat i encara més quan rep la negativa de
la seva filla mitjana per veure’l. Finalment el reben i ell manifesta el seu
disgust pel tracte rebut a ca la seva germana. Regan la justifica i Lear la
maleeix. Arriba Goneril i ambdues germanes s’esmercen en fer-lo desdir d’un
seguici tan gran, amb l’excusa de que la seva manutenció és molt costosa i així
el podran rebre com el simple pare ancià que els és. Lear les maleeix a totes
dues i el moment en que va despendre’s del seu reialme i els el va donar. I
marxa.

            A
la intempèrie, en plena tempesta, Lear, acompanyat del seu bufó i Kent,
s’arrecera de la pluja en una cabana. de l’erm. Hi topen amb Edgard que es fa
passar per boig amb el nom de Tom. Lear i ell intercanvien inconnexes frases i
conversen dins la més pura follia incipient. Al poc arriba Glòster, commogut
pel tracte que ha presenciat al seu antic rei, i els condueix a una masia
propera del seu castell, sense conèixer però, el seu propi fill. Un Cop els
deixa aposentats Glòster torna al castell. Lear es queda divagant i mostra cada
cop més un estat de follia i desvari. Al poc torna Glòster. Els diu que ha
descobert un complot contra la vida del rei i prega als seus acompanyants que
se l’enduguin i el portin a Dover on trobarà protecció. Així ho fan.

            En
el castell de Glòster, Goneril, Regan, Cornwall i Edmon dialoguen sobre el
desembarcament del rei de França a Dover amb el seu exèrcit. Cornwall
descobreix que Glòster els ha traït i mana prendre’l i que els el portin. Un
cop el tenen l’estaquen a una cadira i l’interroguen del per què ha ajudat el
rei a fugir a Dover. Ell els contesta que ho ha fet per lliurar-lo de la ferocitat
de les seves filles. Enfurismat Cornwall s’abalança damunt seu i li arrenca un
ull. Glòster clama l’ajut del seu fill Edmon però Cornwall li descobreix que ha
estat precisament el seu fill qui l’ha traït. Llavors Glòster compren la
calúmnia que va fer d’Edgard una víctima. Quan li vol arrencar l’altre ull, un
servidor penedit escomet Cornwall i el fereix. Regan i Edmon maten el criat
però és tard per Cornwall que també mor.

            Ensangonat
i orb giten Gloster del seu propi castell i conduït per un vell servent arriba
a l’erm on hi ha Edgard, però tots el coneixen per Tom, el boig. Gloster cec no
reconeix el seu fill el qual s’ofereix a conduir-lo de bracet fins Dover.

            Al
seu palau el duc d’Albany s’horroritza del que la seva dona ha fet contra Lear
i, ambdós, es llencen grossos retrets. Arriben noves del que ha succeït a
Gloster i cornwall. Albany es plany del destret de Gloster i decideix passar-se
al seu costat i el del rei Lear.

            L’exèrcit
francès ha acampat prop de Dover. Kent hi arriba i s’assabenta, per un
cavaller, de les penes de Cordèlia per les desgràcies del seu pare, el rei.
Gloster conduït per Edgard arriba prop de Dover i diu al jove que el deixi i
s’allunyi, pensant-se que l’ha dut prop d’un penya-segat, intenta suïcidar-se
però dolçament cau a terra perquè, de fet, és a poca alçada de ran de terra.
Aleshores entra Lear. Va coronat de flors, ha perdut el senderi. Gloster sí que
el coneix i li fa el besamà.

            Un
oficial i varis soldats que arriben de sobte prenen Lear, en nom de la seva
filla Cordèlia. Entra Oswald i en trobar-se davant gloster vol matar-lo a fi de
guanyar la recompensa oferida per Regan. Edgard s’interposa i d’un cop molt
fort el mata. Abans de morir Oswald demana que duguin a Edmon una carta que li
portava. Edgard l’agafa i la llegeix. És de Goneril que demana Edmon que,
aprofitant l’avinentesa de la batalla, mati el seu marit a fi de que puguin
casar-se.

            Amb
tot, a la seva tenda del campament francès Cordèlia acull amb afecte Kent i,
quan li porten Lear, li aboca tota la tendresa dels seu afecte filial. Lear,
per la seva banda, pensa que Cordèlia és morta i que es troba davant del seu
esperit.

En el campament anglès Regan i Edmon parlen,
aquesta també li expressa el seu amor i mostra viva gelosia per la seva germana
Goneril, a la qual cosa Edmon li assegura que no té perquè ja que no hi ha res
entre ells. En aquell precís moment arriba Goneril amb el seu home, el duc
d’Albany i al poc també ho fa Edgard, amb la seva rústega disfressa  que dóna al duc d’Albany la carta que la seva
dona escrigué a Edmon.

Comença la lluita franco-anglesa i guanyen els
anglesos. Les tropes que defensen Lear són derrotades i aquest i Cordèlia són
fets presoners. Albany els reclama per protegir-los i en refusar-ho Edmon, el
duc li fa saber que cal que acati les seves ordres. Regan el defensa i arriba a
confessar que el vol fer com amo i senyor. Albany, sabedor dels propòsits de la
seva dona per Edmon, també, els fa prendre a tots dos, per traïció. Edmon
desafia qui vulgui demostrar que ell és un traïdor i Edgard, present, recull el
repte. Lluiten i cau Edmon. En fer-ho reconeix el seu germà. Un cavaller entre
de sobte i anuncia que Goneril s’ha matat, en creure mort Edmon i, abans, ha
enverinat la seva germana Regan.

Edmon lluitant per viure, volent fer algun bé
malgrat la seva natura anuncia que ha comisionat un capità perquè mati Cordèlia
a la seva cel·la. Corren a la presó però és tard. Lear entra amb el cadàver de
la seva filla en braços. Edmon mor per les seves ferides. El duc d’Albany
cedeix el poder absolut a Lear però aquest, sense poder suportar tants
patiments, finalment mor.

 

 

 

 

Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari

EDGAR ALLAN POE

Edgar Allan Poe ( Boston 19/01/1809 – Baltimore 7/10/1849)

Celebrant el segon centenari del naixement del poeta americà. Us ofereixo aquest video. És una perla que he trobat solcant les ones hertzianes. La perla és negra, com no podia ser d’altra manera.

EL CORB

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust,
sense coratge,


meditava el text insòlit d’uns savis i
arcaics papers,


vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta

colpí d’improvís la porta del meu
isolat recés.


«Serà algú —vaig dir— que
truca al portal del meu recés,


                                                               
tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred
desembre,


cada flam el tènue espectre semblava que
al sòl perfés.


Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em
devora


d’ençà que ha mort Leonora: era
en va que l’implorés,


la resplendent que anomenen pel nom els àngels
només,


                                                            
i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina

m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;

mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser
és alguna


visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,

algú que suplica entrada al portal del
meu recés;


                                                                   
això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m
desarma:


«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre
perdó, però és


que, abaltit, no distingia si algú suaument
colpia,


tan feble era el truc que oïa, al portal
del meu recés.»


Això dit, obro la porta de bat a bat perquè
entrés;


                                                                  
tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en
pors i ignorància,


tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;

tot era repòs, nit pura, intacta la calma
obscura,


i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro,
i és, només,


el dolç nom de Leonora que em torna l’eco
només.


                                                                
Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit
en brasa,


i, al cap de poc, algú truca, més
fort, com si ja es frisés:


«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint
ma finestra closa;


caldrà esbrinar què es proposa,
saber aquest misteri què és,


que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest
misteri què és;


                                                                   
era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i
esbategant-se,


un Corb superb dels sants dies d’antany. Com
si no em veiés,


no féu cap lleu reverència, ni
el deturà ma presència,


s’encimbellà amb displicència al
portal del meu recés,


s’encimbellà al bust de Pal·las
del portal del meu recés;


                                                                
va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu
trist estil de viure


en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i
austers:


«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar
a la deriva


per la plutònica riba, vell, espectral.
¿I quin és


—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu
noble nom, quin és?»


                                                    
Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admira en extrem la feta que aquella au tan
tan estrafeta,


si bé amb poc sentit parlava, repetís
mots tan planers;


no sé de persona nada que hagi estat mai
honorada


d’un ocell que prengui estada al portal del seu
recés,


bèstia o ocell, a un bust que es trobi
al portal del seu recés,


                                                       
amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid
bust, no deia


el Corb cap altra paraula, com si en ella es
corvessés.


No res més, ni un gest de vida, fins que
jo amb veu defallida


vaig dir: «Emprendrà la partida
com d’altres amics adés;


ell demà emprendrà volada
com els meus somnis adés.»


                                                   
Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan
a posta,


vaig dir: «El que expressa deu ésser
tan sols arreplec i excés


pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre
mai el rastre


fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants
fossin, només,


cants de llòbrega esperança, el
greu recoble només


                                                   
de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà
un somriure


l’au de banús; vaig asseure’m davant seu
mentre a recés


d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,

pensant quin sentit tindria el que el vell Corb
expressés,


desairós i abominable, què fóra
allò que expressés


                                                         
amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava

a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu
pit: molt més


viag afigurar-me encara decantant a pler la cara

damunt el coixí que amara el llum i el
seu àvid bes,


i que Ella —coixí blau-grana que
el llum consum bes a bes—


                                                              
no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels
volant al caire


de l’encatifat brandaven invisibles encensers.

«Míser —crido—, Déu t’envia,
valent-se d’àngels, metgia


per la teva melangia —consol i aquest nepentés

per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»

                                                    
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell
o diable!,


sigui el Temptador o bé sigui la tempesta
qui et llancés


en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,

llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro,
és cert, digues, ho és:


a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro,
és cert, digues, ho és?»


                                                    
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell
com diable!,


digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre
Déu, si, després,


aquesta ànima afligida abraçarà
en l’altra vida


l’estimada beneïda que entre els àngels
viu només,


la radiant Leonora que entre els àngels
viu només!»


                                                    
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que
ens deslligui!»,


vaig vociferar: «L’oratge espera el teu
fosc regrés!


No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós
llenguatge,


deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del
meu recés!


El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust
del meu recés!»


                                                    
Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu
encara,


sobre el pàl·lid bust de Pal·las
del portal del meu recés;


veig als seus ulls la parença d’un diable
en somnolença,


el llum la seva ombra llença sobre el
sòl ara i adés


i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola
ara i adés,


                                                         
no es podrà aixecar —mai més.

 

Traducció de Xavier Benguerel.

The
raven

Once upon a midnight dreary, while I pondered,
weak and weary,



Over many a quaint and curious volume of forgotten
lore –



While I nodded, nearly napping, suddenly there
came a tapping,



As of someone gently rapping, rapping at my chamber
door.



«Tis some visitor», I muttered, «tapping at my
chamber door:



     Only this and nothing
more».

Ah, distinctly I remember it was in the bleak
December,



And each separate dying ember wrought its ghost
upon the floor,



Eagerly I wished the morrow; vainly I had sought
to borrow



From my books surcease of sorrow – sorrow for
the lost Lenore –



     Nameless here for evermore.

And the silken, sad, uncertain rustling of each
purple curtain



Thrilled me – filled me with fantastic terrors
never felt before;



So that now, to still the beating of my heart,
I stood repeating



«Tis some visitor entreating entrance at my chamber
door –



Some late visitor entreating entrance at my chamber
door –



     This it is and nothing
more».

Presently my soul grew stronger: hesitating then
no longer,



«Sir», said I, «or Madam, truly your forgiveness
I implore;



But the fact is, I was napping, and so gently
you came rapping.



And so faintly you came tapping, tapping at my
chamber door,



That I scarce was sure I heard you». – Here I
opened wide the door –



     Darkness there, and
nothing more.

Deep into the darkness peering, long I stood there,
wondering, fearing,



Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared
to dream before;



Put the silence was unbroken, and the stillness
gave no token,



And the only world there spoken was the whispered
word, «Lenore!»



This I whispered, and an echo murmured back the
word, «Lenore!»



     This, and nothing more.

Back into the chamber turning, all my soul within
me burning,



Soon again I heard a tapping, somewhat louder
than before.



«Surely», said I, «surely that is something at
my window lattice;



Let me see, then, what thereat is, and this mystery
explore, –



Let my heart be still a moment, and this mystery
explore,



     «Tis the wind, and nothing
more».

Open here I flung the shutter, when, with many
a flirt and flutter,



In there stepped a stately Raven of the saintly
days of yore.



Not the least obeisance made he, not a minute
stopped or stayed he,



But, with mien of lord or lady, perched above
my chamber door –



Perched upon a bust of Pallas just above my chamber
door –



Perched, and sat, and nothing more.

Then, this ebony bird beguiling my sad fancy into
smiling



By the grave and stem decorum of the countenance
it wore,



«Though the crest be shorn and shaven, thou»,
I said, «art sure no craven,



Ghastly, grim, and ancient Raven, wandering from
the nightly shore.



Tell me what thy lordly name is on the night’s
Plutonian shore!»



     Quoth the Raven, «Nevermore».

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse
so plainly,



Though its answer little meaning, little relevancy
bore;



For we cannot help agreeing that no living human
being



Ever yet was blessed with seeing bird above his
chamber door –



Bird or beast upon the sculptured bust above
his chamber door –



     With such name as «Nevermore».

But the Raven, sitting lonely on the placid bust,
spoke only



That one word, as if his soul in that one word
he did outpour.



Nothing farther then he uttered, not a feather
then he fluttered;



Till I scarcely more than muttered, «Other friends
have flown before!



On the morrow he will leave me, as my hopes have
flown before!»



     Then the bird said,
«Nevermore.»

Startled at the stillness broken by reply so aptly
spoken,



«Doubtless» said I, «what it utters is its only
stock and store;



Caught from some unhappy master whom unmerciful
Disaster



Following fast and followed faster till his songs
one burden bore –



Till the dirges of his hope that melancholy burden
bore



     Of «Never – nevermore

But the Raven still beguiling all my fancy into
smiling,



Straight I wheeled a cushioned seat in front
of bird and bust and door}



Then, upon the velvet sinking, I betook myself
to linking



Fancy unto fancy, thinking what this ominous
bird of yore –



What this grim, ungainly, ghastly, gaunt, and
ominous bird oi yore



     Meant in croaking «Nevermore».

This I sat engaged in guessing, but no syllable
expressing



To the fowl, whose fiery eyes now burned into
my bosom’s core;



This and more I sat divining, with my head at
ease reclining



On the cushion’s velvet lining that the lamplight
gloated o’cr –



But whose velvet violet lining with the lamplight
gloating o’er,



     She shall press, ah,
nevermore!

Then, methought, the air grew denser, perfumed
from an unseen censer



Swung by seraphim whose footfalls tinkled on
the
tufted floor.



«Wretch,» I cried, «thy God hath lent thee –
by these angels he hath sent thee



Respite – respite and nepenthe from thy memories
of Lenore!



Quaff, O quaff this kind nepenthe, and forget
this lost Lenore!»



     Quoth the Raven, «Nevermore».

«Prophet!» said I, «thing of evil! – prophet still,
if bird or devil! –



Whether tempter sent, or whether tempest tossed
thee here ashore,



Desolate yet all undaunted, on this desert land
enchanted –



On this home by horror haunted – tell me truly,
I implore?



Is there – is there balm in Gilead ? – tell me
– tell me, I implore I»



     Qucth the Raven, «Nevermore».

«Prophet!» said I, «thing of evil – prophet still,
if bird or devil! –



By that heaven that bends above us, by that God
we both adore,



Tell this soul with sorrow laden, if, within
the distant Aidenn,



It shall clasp a sainted maiden whom the angels
name Lenore –



Clasp a rare and radiant maiden whom the angels
name Lenore!»



     Quoth the Raven, «Nevermore».

«Be that word our sign of parting, bird or fiend!»
I shrieked upstarting.



«Get thee back into the tempest and the Night’s
Plutonian shore!



Leave no black plume as a token of that lie thy
soul hath spoken!



Leave my loneliness unbroken! – quit the bust
above my door!



Take thy beak from out my heart, and take thy
form from off my door!»



     Quoth the Raven, «Nevermore».

And the Raven, never flitting, still is sitting,
still is sitting



On the pallid bust of Pallas just above my chamber
door;



And his eyes have all the seeming of a demon’s
that is dreaming,



And the lamplight o’er him streaming throws his
shadow on the floor;



And my soul from out that shadow that lies floating
on the floor



     Shall be lifted – nevermore! 

 

 

PRIMERA PART

SEGONA PART

 

EPS.-

 

Publicat dins de POESIA | Etiquetat com a | Envia un comentari

Un enemic del poble

Normal
0

0
2

MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}

UN ENEMIC DEL POBLE

Henrik Ibsen – August Strindberg TEATRE

Ed. 62 MOLU 47. Barna. 1985

 

Personatges

 

Doctor TOMAS STOCKMANN

Sra. KATRINA STOCKMANN, la seva dona

PETRA, llur filla. Mestra

ELIF i MORTEN dos fills

PETER STOCKMANN, germà del doctor i Batlle

MORTEN KILL pare adoptiu de  Katrina. Sogre del doctor.

HOVSTAD, director del diari

BILLING, reporter

ASLAKSEN, impressor, moderat

ESVALOTADORS

 

Acció: ciutat del sud de Noruega.

 

ACTE I

Un balneari. la mestressa dóna sopar a un ressagat i conversa amb
clients i amics. Arriba el seu home, el doctor que està esperant una carta. El
seu germà és el batlle i es denota gelós del seu progrés. L’editor del diari
local demana al doctor el permís per publicar un antic article, però el doctor
li diu que cal esperar el contingut de la carta que espera. Es parla de la nova
construcció d’un balneari on el batlle i tot el poble hi tenen dipositades les
esperances de ressorgiment de la població. El batlle, germà del doctor i gelós
es fa part seva la idea de la nova obra. Finalment arriba la carta, quan el
germà és fora i el doctor comunica als clients que unes anàlisis que va
encarregar demostren que les aigües del nou balneari estan contaminades i
produeixen el tifus. Decideixen comunicar-ho a les forces vies.

 

ACTE II

El doctor rep carta de retorn del seu germà batlle sobre la notificació
de les anàlisis. Mentre el sogre del doctor li retreu que li hagi fet aquesta
mala passada al seu germà batlle. En veure arribar el director del rotatiu
sospita una conspiració i se’n va. El periodista ve amb el representant de la
burgesia que està d’acord amb fer pública la notícia i donar el suport de la
seva classe al doctor. Un cop marxa el burgès, el periodista el titlla de ronso
i lent i ambigu, gens propens als canvis. Li demana permís per publicar la
notícia però el doctor el fa esperar el resultat de parlar de nou amb el seu
germà. Quan arriba aquest l’intenta treure del cap de fer-ho públic. Massa tard
perquè ho sap massa gent. Però els arguments en contra són: massa diners,
desprestigi. Sobretot pel batlle que ha mirat sempre per la comunitat i pel seu
germà, sempre, però, en benefici propi i, no se n’amaga. Apunta conseqüències
greus per la família del doctor. El titlla d’arrauxat amb la dèria de
publicar-ho tot. L’amenaça en acomiadar-lo, tot i que reconeix que el metge va
tenir la idea primigènia, abans que ningú. Ells varen canviar-ne el traçat
original de la captació d’on ara venen els problemes. El germà surt. Les dones
de la casa ho han sentit i la muller del doctor el vol fer reconsiderar ja que
perjudicarà tota la família. la seva filla, que és mestra, el recolza. La dona
li recorda el malviure en la pobresa i que pensi en els seus fills petits. Ell
es tanca al despatx dient-li que precisament vol mirar-los sense abaixar
l’esguard. La dona plora. La filla se n’enorgulleix mentre fa callar els petits
que volen saber què passa.

 

ACTE III

Redacció del diari. Els periodistes entusiasmats en publicar l’article.
Arriba el doctor i els esperona. Entre ells, però n’hi ha un de més ponderat.
Els diu que no cal fer tan d’enrenou. Resulta que és un treballador però manté
el diari de paper i tinta. Marxa el doctor. Els periodistes debaten les
limitacions d’atacar el poder local per ser el més immediat, de com se
n’obtenen beneficis propers. Tots els periodistes n’esperaven càrrecs. Es posen
a la feina. Arriba la filla del doctor, Petra. Els havia de traduir un llibre
de l’anglès però ve a tornar-lo perquè no s’adiu amb el que representa el
diari. Parla d’una providència que ajuda els justos i això li sembla fals.
Entén que volen agraciar el seu pare per qui és. Petra se’n va indignada.

Arriba l’alcalde. Notifica els periodistes que les despeses de la
modificació les hauran de sufragar els petits contribuents. Ells s’indignen.
Torna el doctor i amaguen l’alcalde. Ve a veure les galarades però li diuen que
haurà de tornar més tard. Ell, abans de marxar, els diu que si la gent el troba
desinteressat i preocupat pel poble que no se li faci cap homenatge. Arriba la
seva dona li diu que no ho faci que té criatures i que el trauran de la feina.
De cop el doctor veu el barret i la vara del seu germà, l’alcalde, se’l posa i
va a l’habitació on el tenen amagat. Entre el batlle darrera seu, reclamant-li
els objectes pel que representen davant la societat. El doctor manifesta que un
cop surti la publicació ja no li retrà respecte sinó a ell i la veritat. El seu
germà fa pronunciar-se els redactors i tots se’n van retraient. Diuen que
finalment publicaran una nota de l’alcalde. El doctor reclama el seu article i
li tornen. La seva dona ara s’indigna de que se li posin en contra i manifesta
fer-li costat a partir d’ara. El doctor comenta que ho esbombarà per la ciutat.
Els altres li diuen que no l’escoltarà ningú i el prendran per boig. El seu
germà l’alcalde diu que fins i tot la seva dona se n’ha tornat.

 

ACTE IV

Uns rebentadors d’actes esperen la xerrada del doctor. Diuen que va
contra l’alcalde, com informava el diari. Entra el doctor. Saluda la seva
família. Del públic unes veus reclamen abans de res un moderador. El metge
exclama que només vol llegir un paper. Més veus disperses. El batlle diu que la
majoria sembla exigir-ho. Trien el redactor moderat i el primer que fa és
cridar l’alcalde. Un i altre van desprestigiant les anàlisis del doctor pel bé
públic i del propi doctor. Finalment el doctor pot explicar-los les seves
vivències i que es pensava que els pobres eren la podridura que es vanagloriava
del pestilent balneari. Crits del públic. Hi ha un borratxo que vol parlar però
el treuen repetidament. El doctor confessa que molt pitjors que aquells eren la
majoria inamovible, la que ens roba la llibertat de poder dir la veritat. Es
convindrà que la majoria són estúpids i una minoria són els savis però que el
poder rau en la majoria i la raó en la minoria. Li repliquen que la majoria
accepta les veritats segures i admeses. El metge replica que la majoria no
estan preparats i que tots van a remolc de la majoria. Que la majoria sigui dipositària
de la llibertat i la moral. El consideren que vol enfonsar la societat i per
tant deu ser un enemic de la societat. Decideixen per votacions declarar-lo
enemic. Paper blau que no. Paper blanc sí. Surt que sí. El doctor i els seus
se’n van. Gran xivarri.

 

ACTE V

Els han tirat pedres a casa. Trencat els vidres. Els fan fora. Parlen
d’anar al nou món. Però a tot arreu serà igual. Petra, la filla, també ha estat
despatxada de l’escola. Arriba el capità, un amic que els ha de dur en vaixell.
L’han despatxat, també. Arriba l’alcalde li porta una carta d’acomiadament. Com
els anteriors s’al·lega que s’ha fet a contracor. Sense revoltar-se, però li
notifica que el seu sogre ha deixat als seus fill la seva fortuna. El doctor
afegeix que està content perquè tindran la vida assegurada. Aleshores,
l’alcalde, el germà li diu que per això ha fet tot aquell enrenou, per
aconseguir que el vell es vengés així del poble, ja que és un ressentit, i
surt. Arriba el sogre. Porta accions que ha comprat del balneari per tenir
collat el gendre ja que són la dot de la seva filla i néts. Arriben els
periodistes li diuen al doctor que els havia d’haver avisat d’aquella jugada.
Ell no ho entén. Que desprestigiat el balneari les accions baixarien i les faria
comprar pel sogre. Per tant posen a la seva disposició el diari. Ell
s’enfurisma i els va darrera per picar-los amb un paraigua. Veu la família i el
capità. Els diu que es quedarà i que farà veure com: els liberals són els
enemics més grans de l’home lliure, que els partits polítics es campen veritats
i que l’oportunisme capgira la moral i la llibertat. Planeja fer classes a casa
als seus fills i ensenyar-los a foragitar els llops que escampa la societat. En
confidència els diu que acaba de descobrir la major veritat: que l’home més
fort és el que està més sol.

 

TELÓ

 

EPS.-

Publicat dins de TEATRE | Etiquetat com a | Envia un comentari